Iván F. Mula

Un dels elements més importants del teixit cultural d’una societat són les iniciatives artístiques dels joves. És primordial que la nova generació compti amb (a més dels seus actors i actrius que són molts i molt bons) veus que puguin transmetre la seva visió d’un món els constants canvis del qual els té gairebé tot el temps com a protagonistes. En aquest sentit, l’actor, dramaturg i director Francesc Cuéllar ha començat a postular-se, ja des de fa un temps (My lowcost revolution, Livalone) com un d’aquests nous creadors amb suficient capacitat disruptiva, honestedat i pensament crític per generar aquest relat actual que els nostres escenaris semblen estar esperant. Protocolos de acción frente a lo desconocido és una obra valenta que, […]

Algú va dir una vegada que les millors històries es troben a la vida real més sovint que a la ficció. Un bon exemple d’això seria el relat biogràfic que inspira aquesta obra: Dennis Hope, un ventríloc en decadència, va tenir la brillant idea als anys 80 de reclamar la propietat de la Lluna i així fer-ne negoci venent-ne parcel·les com a sòl urbanitzable. Amb aquest peculiar material de partida, Marc Angelet ha escrit un interessant i tragicòmic diàleg entre el protagonista i el seu ninot (un mena de monòleg intern, en realitat) amb gràcia, patetisme i profunditat. Més enllà de la curiositat dels fets, Fly me to the moon és una crítica al liberalisme ferotge que, d’una banda, abandona […]

Ara que el teatre documental ha esdevingut un gènere bastant habitual dels nostres escenaris, resulta, fins i tot, refrescant assistir a una funció que explica la història d’un personatge real, sense negar la teatralitat i la idiosincràsia màgica de l’espai escènic. Marc Rosich, bon dramaturg però, sobretot, un magnífic adaptador, fa un homenatge en aquesta obra a Ocaña, artista queer de referència durant el franquisme i la transició, amb la música en directe de Marc Sambola, llum, ploma, color, sentit de l’humor i emoció. El conjunt resulta, doncs, una festa cabaretera de coples que, amb el seu in crescendo, atrapa l’espectador en la seva energia i un grapat de testimonis. Tot això, com indicava al principi, fuig del caràcter asèptic, […]

Arribar tard a un fenomen cultural, normalment, és contraproduent per l’experiència com a espectador: les expectatives són altes i s’ha perdut la perspectiva del que el producte en qüestió era (o pretenia ser) en el seu origen. En el cas concret de La llamada, es tracta d’un espectacle que va néixer al hall de Teatro Lara de Madrid per saltar, gràcies al seu èxit, a l’escenari principal i, finalment, convertir-se en una pel·lícula i iniciar una gira per Espanya. Assistir per primera vegada a aquest show en aquest punt de la seva trajectòria i evolució resulta tan curiós com interessant. És evident que té alguna cosa gairebé màgica, relacionada amb el carisma, la frescor, espontaneïtat i manca de prejudicis que […]

Tot i que, a vegades, ens sembla que el panorama teatral no surt del normativisme blanc, heterosexual i masculí, el cert és que, a poc a poc, encara que sigui en espais petits, estem veient com la cartellera s’està obrint a la diversitat i les minories. Un bon exemple d’aquest camí cap a la inclusió és Blackface, el nou espectacle de Silvia Albert, que, després de l’èxit de No es país para negras, torna amb un monòleg còmic igual de crític i punyent. Amb un caràcter tan fresc com reivindicatiu, l’actriu fa una sàtira social i política sobre algunes de les tradicions racistes amb les quals hem conviscut al nostre país al llarg de la història sense donar-li gens d’importància, […]