Iván F. Mula

Tenint en compte que el teatre de text és majoritari al panorama de la nostra ciutat, pot resultar innecessari haver de sortir a defensar-ho. No obstant això, no està de més ressaltar que abordar segons quines temàtiques des de l’escriptura teatral és molt important per la salut creativa d’un país, entre altres coses, perquè el teatre és un art efímer i, passats els segles, els muntatges s’obliden mentre que el que queda són els textos. En aquesta tasca de construcció d’una identitat cultural, Pau Miró és un d’aquests dramaturgs el treball del qual sempre val la pena anar a veure, per l’encert de les seves temàtiques, un estil elaborat i una barreja de gèneres que no deixa de banda la […]

Si fóssim una cultura dominant, com l’anglosaxona, s’haurien fet, a partir de La mort i la primavera, pel·lícules, còmics o, fins i tot, una sèrie que ben podia tenir l’èxit mundial de Joc de trons o El conte de la serventa. I és que, d’entrada, cal destacar que aquest text de Mercè Rodoreda no tan sols és poderosíssim, malgrat estar inacabat, sinó que construeix un univers que res ha d’envejar a altres autors del gènere fantàstic de renom internacional com Tolkien. Però, més enllà d’aquesta injustícia cultural, i centrant-nos en el muntatge, la proposta podem dir que ha fet la seva feina (que no era fàcil), posant en escena un material complex i fent-lo funcionar dins de la seva foscor […]

A aquestes altures de la seva carrera, el millor que pot fer la indústria catalana per Joan Pera és fer-li espectacles a mida. Primer, perquè s’ho ha guanyat i, segon, perquè continua encara omplint els teatres (cosa que ens fa molta falta). No obstant això, cal dir que no és gens fàcil escriure un encàrrec a mida. La majoria d’autors i creadors locals estan massa acostumats a escriure per a ells mateixos. En aquest cas, però, l’aposta era interessant. Encarregar aquest projecte a Joel Joan i Héctor Claramunt després de l’èxit d’Escape Room és tot un encert dels productors, malgrat que, artísticament no ha obtingut un resultat del tot rodó. El pare de la núvia és una comèdia lleugera, esbojarrada […]

Atenint-nos a la seva imatge pública, el contingut de les seves entrevistes i les seves declaracions, molta gent podria pensar que Miedo d’Albert Pla és un espectacle essencialment polític. Res més lluny de la realitat. Molta gent no sap que Pla és, no només un actor excepcional, sinó un artista i un creador exquisidament sensible, amb un univers poètic molt personal i interessat per l’amor i els instints més essencials. Miedo és una cosmologia de temors confeccionada a través de la música i tot un seguit de projeccions que fan del muntatge una proposta visualment bellíssima. Amb les seves cançons, l’artista parla de les pors més universals fins a les més concretes, aconseguint fer riure, emocionar, atemorir o sorprendre amb […]

Aparentment, aquesta adaptació musical d’El jove Frankenstein ho tenia més fàcil que la recent La familia Addams, ja que, en aquest cas, ja es tenien la història i els acudits fets i només s’havien d’afegir les cançons. No obstant això, novament, el resultat no arriba a ser tan satisfactori com es podria esperar. Això vist, però, només des d’una perspectiva de l’espectador local i la cartellera catalana. En realitat, aquest producte neix, originalment, de la mà de Mel Brooks que, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació musical d’Els productors, va decidir portar a escena una altra de les seves pel·lícules. Malauradament, ja a l’estrena a Broadway l’any 2007 no va rebre crítiques massa entusiastes. I és que les cançons compostes […]