Tenint en compte que el teatre de text és majoritari al panorama de la nostra ciutat, pot resultar innecessari haver de sortir a defensar-ho. No obstant això, no està de més ressaltar que abordar segons quines temàtiques des de l’escriptura teatral és molt important per la salut creativa d’un país, entre altres coses, perquè el teatre és un art efímer i, passats els segles, els muntatges s’obliden mentre que el que queda són els textos. En aquesta tasca de construcció d’una identitat cultural, Pau Miró és un d’aquests dramaturgs el treball del qual sempre val la pena anar a veure, per l’encert de les seves temàtiques, un estil elaborat i una barreja de gèneres que no deixa de banda la profunditat. Tots aquests valors estan presents a Una història real, una proposta sòlida que, amb una elegant sobrietat escènica, aborda un drama amb tocs de thriller sobre les relacions familiars, les conflictives connexions entre realitat i ficció, i tot sota l’ombra de l’augment d’ideologies feixistes en l’actualitat. Un còctel atractiu i poderós que atrapa i aconsegueix mantenir la tensió fins al final.
Un cop feta la defensa del teatre de text, però, cal mencionar també que aquesta disciplina escènica té els seus vicis i que, en aquesta peça, ressalten bastant. Es tracta, per exemple, de l’aversió als silencis, la insistència en què tot estigui explicat als diàlegs, l’abús de monòlegs expositius o una irreal autoconsciència psicològica dels personatges que revelen el que senten i pensen de manera clarivident i específica quan cal resoldre els interrogants minuciosament plantejats durant l’obra. Tot això, sumat a que l’autor decideix portar la història per un camí que, clarament, no és tan atractiu com el que sembla apuntar la premissa, fa que el resultat final, en conjunt, no sigui tan rodó com, potencialment, podria haver estat, si no s’hagués fet servir la temàtica com a excusa per a, en realitat, parlar d’una altra cosa. En qualsevol cas, estem davant d’un espectacle notable amb grans interpretacions de Manrique i Conejero, a més d’un Nil Cardoner que es revela com un jove gran actor capaç de sostenir la rèplica als més veterans com si ho hagués fet tota la vida. Haurem de seguir-li la pista.