Iván F. Mula

Resulta sempre reconfortant veure com es reivindica la figura de Virginia Woolf, cada vegada més, a través d’adaptacions teatrals i cinematogràfiques. En aquest cas, ha estat la directora Carme Portaceli l’encarregada de portar a escena Mrs. Dalloway, una de les novel·les més populars de l’escriptora anglesa, amb un resultat força efectiu. L’obra fa un recorregut sobre la vida de la protagonista, barrejant records i pensaments, durant els preparatius d’una festa que organitza pel seu marit. La dramatúrgia de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli rescata alguns dels fragments literaris més interessants i amb gran calat emocional tot i que, potser, resulta una mica confusa i difícil de seguir. Així doncs, els espectadors que no coneguin prèviament la […]

En general, Samuel Beckett és un autor molt difícil de posar en escena i, concretament, Esperant Godot, la seva obra més memorable, és tot un repte que veiem poc sovint a sobre els escenaris perquè s’ha de ser molt valent per atrevir-se a fer una proposta amb ella. Amb aquest text, el més complicat, probablement, és trobar el to adequat: un exercici de funambulisme entre el seu sentit de l’humor tràgic (sense caure en la paròdia o banalització) i el seu calat existencialista (sense posar-se massa intensos ni enfonsar-se en una densitat que resulti inassumible). El petit gran miracle d’aquest muntatge dirigit per Ferran Utzet és haver trobat l’equilibri que fa que aquesta barreja impossible entre joc i «antirelat» funcioni […]

Hi ha obres difícils de valorar perquè, directament, et deixen sense paraules. Això, d’entrada, ho podríem considerar, fins i tot, una virtut. En principi. Amb Flam, però, no queda del tot clar si és així. Res acaba de quedar clar amb Flam, de fet. Qui conegui mínimament la trajectòria de Roger Bernat ja sabrà que les seves propostes res tenen a veure amb el teatre convencional. En aquest cas, partint de la idea d’incloure més emocions en les seves peces, planteja un joc de complicitat amb el públic on se’l convida a riure, plorar, aplaudir i sospirar, entre altres reaccions, que senyalen una sèrie de cartells que van mostrant els actors. L’espectacle és, evidentment, un despropòsit intencionat que perd tot […]

Una de les coses més boniques del teatre és descobrir obres que no són el que semblen. En aquest sentit, Ramon és una de les més grates sorpreses que s’han presentat en el que portem de temporada. L’espectacle parteix com un monòleg divertit sobre la crisi dels quaranta, amb els típics conflictes sentimentals, familiars, artístics i professionals d’un home heterosexual immadur que no sap com enfocar la seva vida. Malgrat tractar-se d’un tema ja explorat en moltes i diverses ocasions anteriorment, el seu protagonista sap donar-li un carisma especial al relat que s’omple des del primer moment d’una gràcia genuïna. Farcit de cançons, referències nostàlgiques i algunes anècdotes, l’espectador mai arriba a saber fins a quin punt tot allò que […]

Hi ha espectacles que valen la pena només pel fet de poder veure en directe a un gran de la interpretació. És el cas d’Escenas de la vida conyugal que, de fet, podria ser una altra obra que, probablement, el que més destacaria d’ella continuaria sent Ricardo Darín. És curiós que, en aquest muntatge en concret, es plantegi un text del sempre pessimista i existencial Ingmar Bergman com una comèdia romàntica de personatges madurs, amb el seu punt de dramatisme però, a la vegada, una lleugeresa pròpia d’altra mena d’històries. Si bé és cert que el retrat psicològic que feia Bergman als seus personatges va influenciar Woody Allen, això no és una comèdia de Woody Allen, per molt que ho […]