La paròdia de la paròdia

Aparentment, aquesta adaptació musical d’El jove Frankenstein ho tenia més fàcil que la recent La familia Addams, ja que, en aquest cas, ja es tenien la història i els acudits fets i només s’havien d’afegir les cançons. No obstant això, novament, el resultat no arriba a ser tan satisfactori com es podria esperar. Això vist, però, només des d’una perspectiva de l’espectador local i la cartellera catalana. En realitat, aquest producte neix, originalment, de la mà de Mel Brooks que, després de l’èxit obtingut amb l’adaptació musical d’Els productors, va decidir portar a escena una altra de les seves pel·lícules. Malauradament, ja a l’estrena a Broadway l’any 2007 no va rebre crítiques massa entusiastes. I és que les cançons compostes pel mateix Brooks i Thomas Meehan tenen certa gràcia però no resulten memorables i, en cap cas, aconsegueixen ser narratives. En la majoria d’ocasions, són frases estirades o gags allargats del guió original.

Però, tornant al muntatge dirigit per Esteve Ferrer, cal valorar que és dinàmic, té un ritme molt àgil i un repartiment de gran talent (destacant una especialment inspirada Teresa Vallicrosa). El problema és que no llueix en termes de producció (l’escenografia és gairebé inexistent) i el to és tan caricaturesc que acaba restant-li humor per excés. La gràcia del film original era la combinació entre la serietat de la imatge (blanc i negre, ambientació clàssica) i el sentit de l’humor que trencava una vegada i una altra aquesta solemnitat. Aquí es perd aquest contrast, buscant tota l’estona l’exageració, i és una llàstima perquè hi havia opcions de jugar-ho. Més enllà d’això, evidentment, l’aposta és divertida, està plena de picades d’ullet als fanàtics de la pel·lícula, és amena i apta per entretenir a tots els públics. Tal com tenim el panorama, potser és que li demanem massa. O potser no. Vés a saber.