Iván F. Mula

Probablement, el més interessant de la companyia La Ruta 40 és que no està vinculada a un dramaturg o director amb un segell concret, sinó que es tracta, més aviat, d’un equip artístic amb un criteri, filosofia i interessos comuns que agafen diferents formes escèniques depenent del projecte. En aquest cas, han sumat forces amb Josep Maria Miró per confeccionar un interessant exercici sobre la memòria individual i familiar. Amb una barreja de drama i thriller, habitual en el teatre de Miró, Cúbit creix a foc lent, des d’una calma inquietant que amaga una violència subtilment present en tot moment. No es tracta exactament d’un joc de veritats i mentides sinó, més bé, un diagrama sobre les interpretacions dels fets, […]

Per molt que es parli tant dels millennials, que és ara la joventut dominant (jo, per exemple, ho sóc), ja fa temps que s’està començant a notar que la generació posterior (la que anomenen zeta, de moment) és la que apunta a canviar amb més força tots els valors caducs que ja fa massa que arrosseguem en aquesta societat. El repartiment complet de Paisajes para no colorear és un bon exemple d’aquesta valentia, energia revolucionaria i ganes de trencar amb els mecanismes opressors que tant de temps es porta exercint sobre les dones, les minories i els desafavorits. De principi a fi, aquesta proposta suposa un crit de rebel·lia alliberador, catàrtic i necessari des de la veu en primera persona […]

La dramaturga i directora Marta Buchaca ha generat, al llarg de molts anys de trajectòria, una especial habilitat a l’hora d’abordar temes difícils des d’una aparent senzillesa que els fan molt més digeribles sense perdre la seva transcendència interna. Ho va fer per parlar de maltractaments a Només una vegada, amb tan sols tres personatges i un espai escenogràfic, o, utilitzant la comèdia, per parlar de la mort primer a Litus i ara Rita. Els aficionats a les seves obres reconeixeran aquí novament el seu estil fresc, natural, formalment lleuger però punyent i profund en el seu rerefons. La perspectiva, en aquest cas, parteix de situacions tan tràgiques, habituals i quotidianes com la mort dels pares o el sacrifici d’una […]

Enguany que es commemora el 30è aniversari de la mort de Samuel Beckett, probablement per casualitat (o no), el debut com a companyia teatral de Todo por el punk ha resultat ser l’espectacle més beckettià que hem vist en molt de temps a la nostra cartellera (en paral·lel al cicle d’homenatge que, precisament, acaba d’iniciar la Sala Beckett). Es tracta d’una petita proposta, molt cuidada, amb una inquietant i onírica posada en escena que ha dirigit amb molt bon gust i encert Lía Pérez Cruz. Farcida de metàfores visuals (globus, crispetes, etc.), el muntatge juga amb els símbols per explicar-nos una dramàtica història sobre el passat, l’amor, el fracàs i la crueltat del món de l’espectacle. Com dèiem, la peça […]

Pot semblar un espectacle qualsevol a simple vista, depenent dels prejudicis que tingui cadascú, però el fet és que La dona del 600 és una proposta atípica per la nostra cartellera. La barreja de comèdia i drama on les emocions dels personatges són el veritable motor de la història és molt habitual en el cinema actual però no tant en el teatre que ens envolta. Les comèdies que es programen de forma més habitual són molt histriòniques o busquen ser trencadores, els drames tendeixen a la densitat, la tragèdia o, molt sovint, al pamfletarisme polític. En aquest cas, Pere Riera ha fet una més que agradable aposta per l’amabilitat, amb una premissa senzilla, cuidant amb molt de respecte la seva […]