La grandesa de Darín

Hi ha espectacles que valen la pena només pel fet de poder veure en directe a un gran de la interpretació. És el cas d’Escenas de la vida conyugal que, de fet, podria ser una altra obra que, probablement, el que més destacaria d’ella continuaria sent Ricardo Darín. És curiós que, en aquest muntatge en concret, es plantegi un text del sempre pessimista i existencial Ingmar Bergman com una comèdia romàntica de personatges madurs, amb el seu punt de dramatisme però, a la vegada, una lleugeresa pròpia d’altra mena d’històries. Si bé és cert que el retrat psicològic que feia Bergman als seus personatges va influenciar Woody Allen, això no és una comèdia de Woody Allen, per molt que ho pretengui ser. No obstant això, la proposta resulta entretinguda, interessant i no acaba de perdre la seva profunditat emocional malgrat un to, com a mínim, arriscat. A més, la indescriptible naturalitat de Darín fa que deixi d’importar si el registre és comèdia o drama, ja que cada frase que pronuncia desprèn tanta veritat que és difícil no deixar-nos emportar allà on ens porti. La posada en escena és sòbria, molt argentina, però tampoc l’espectacle demana una gran escenografia. Per últim, mencionar la també notable interpretació d’Andrea Pietra. És difícil estar a l’alçada de Darín però ella es converteix en una còmplice generosa i, entre els dos, aconsegueixen que la funció sigui ben simpàtica.