Hi ha obres difícils de valorar perquè, directament, et deixen sense paraules. Això, d’entrada, ho podríem considerar, fins i tot, una virtut. En principi. Amb Flam, però, no queda del tot clar si és així. Res acaba de quedar clar amb Flam, de fet. Qui conegui mínimament la trajectòria de Roger Bernat ja sabrà que les seves propostes res tenen a veure amb el teatre convencional. En aquest cas, partint de la idea d’incloure més emocions en les seves peces, planteja un joc de complicitat amb el públic on se’l convida a riure, plorar, aplaudir i sospirar, entre altres reaccions, que senyalen una sèrie de cartells que van mostrant els actors. L’espectacle és, evidentment, un despropòsit intencionat que perd tot el seu interès en el moment en què la fórmula s’esgota, arribada, més o menys, la meitat del show. Sembla que la voluntat del creador és la de generar la indignació del públic més burgès i conservador, apostant per una provocació infantil i gratuïta, estirant cada idea fins a l’extenuació i abocar-les a un tedi anticlimàtic on tot s’hi val que, més que indignar, pot arribar a produir indiferència.
El context i el tipus de públic amb el qual es presenti aquest muntatge és decisiu. Davant d’una platea oberta de ment que compra qualsevol cosa que se’ls presenti, com certs consumidors del pitjor art contemporani, la seva efectivitat és nul·la. Sense cap reacció visceral de l’espectador, tot el que passa a escena sembla estar sota control. Res sorprèn, impressiona, angoixa o pertorba.
Malgrat això, té algunes troballes com alguns textos d’intencionalitat més política o la paròdia dels agraïments d’un dels intèrprets després del primer fals final. Altres dels seus valors són l’entrega sense prejudicis del seu repartiment, la seva total autoconsciència o la valentia d’estrenar un disbarat com aquest sense ínfules ni complexos. Si de veritat l’espectacle aconseguís ser un escàndol, potser tot plegat valdria la pena. La llàstima és que, probablement, passarà a ser poc més que una anècdota oblidable, com la caca inflable que utilitzen que, tot i ser una merda de dos metres, ni olora, ni taca, ni fa fàstic.