En general, Samuel Beckett és un autor molt difícil de posar en escena i, concretament, Esperant Godot, la seva obra més memorable, és tot un repte que veiem poc sovint a sobre els escenaris perquè s’ha de ser molt valent per atrevir-se a fer una proposta amb ella. Amb aquest text, el més complicat, probablement, és trobar el to adequat: un exercici de funambulisme entre el seu sentit de l’humor tràgic (sense caure en la paròdia o banalització) i el seu calat existencialista (sense posar-se massa intensos ni enfonsar-se en una densitat que resulti inassumible).
El petit gran miracle d’aquest muntatge dirigit per Ferran Utzet és haver trobat l’equilibri que fa que aquesta barreja impossible entre joc i «antirelat» funcioni a la perfecció. Cal dir que part del mèrit es troba també en la gran química que Nao Albet i Pol López demostren en l’escena, marcant el ritme, retroalimentant-se de cada cosa que aporta l’altra, sumant-se al gag com els dos clowns que són en realitat però sense perdre el pes d’una interpretació dramàtica. També Aitor Galisteo, amb la seva genuïna potència còmica, i Blai Juanet, amb el seu humor gestual, tenen la capacitat d’aixecar l’espectacle en els moments adequats tal qual sembla que Beckett hagués volgut.
En definitiva, es tracta d’un exemple de com Esperant Godot pot ser profunda, divertida, filosòfica i propera, tot al mateix temps, gràcies a una direcció audaç i un càsting impecable. Si algú no ha vist mai aquesta obra, probablement, aquesta sigui la seva millor oportunitat per fer-ho en molt de temps.