Gema Moraleda

Penso que cal tota una vida per entendre Bernard-Marie Koltès, que és un d’aquells autors que, cada cop que el llegeixes (i llegir-lo també és anar a sentir-lo al teatre), et diu quelcom diferent en funció del teu moment vital, perquè aquesta és la virtut de la poesia, la força de la metàfora, que és capaç de despertar associacions diferents al nostre cervell depenent del que ens balli pel cap. Aquesta vegada, Koltès em va parlar del moment just abans de conèixer algú, d’aquell espai de possibilitat, però també de perill, que es crea quan ens arrisquem a endinsar-nos en la vida de l’altre; a establir aquesta transacció de la que es parla tota l’estona. A mi, el text em […]

La perla 29 ha convertit la Biblioteca de Catalunya en una autèntica locanda italiana amb bon menjar, estovalles de quadres i música. Però no us deixeu enganyar, el realment important passa sobre l’escenari, on un repartiment jove i carregat de talent, amb meció especial a Laura Aubert, esplèndida en tots els sentits, i Javier Bertrán, magnífic com sempre, divertit com mai, ens transporta a una Itàlia de pel·lícula dels anys 50 i dona vida a uns personatges inoblidables dels que resulta impossible no enamorar-se. I sí, els macarrons de la mitja part estan per llepar-se els dits. Més informació a Somnis de teatre

Aquests dies es compleixen 75 anys de la reunió en què va decidir-se la Decisió Final, és a dir, l’holocaust jueu durant la Segona Guerra Mundial. En els temps que corren és lloable que el teatre intenti fer memòria i recordar-nos fins a quin punt poden degenerar els règims democràtics. És la intenció d’aquesta Conferència de Wannsee, un muntatge que, malgrat faltar-li una mica de tensió, posa de manifest l’horror i la barbàrie d’aquest episodi històric. I ho fa, a més, en un entorn fora del teatre, la Casa de la Seda, que val la pena visitar. Més informació a Somnis de teatre

Amb Déu és bellesa, Parking Shakespeare proposa un radical canvi de registre respecte la mena d’espectacles que ens té acostumats. Una aposta pel teatre sensorial i la investigació amb materials que acompanya a un text finlandès de l’any 2000 que es basa en una novel·la de 1959 i que intenta reflexionar sobre la recerca de l’art i la bellesa (que per l’autor són la mateixa cosa). Malgrat l’espectacular posada en escena, el text resulta deliberadament fosc, pretenciós per moments i proposa un reflexió sobre l’art i el patiment de l’autor que, a aquestes alçades, té un punt romàntic francament carrincló. Un muntatge complicat de païr en el que costa entrar. Més informació a Somnis de teatre

Una casa a l’est ens parla del que volia dir viure sota una dictadura comunista en les dècades de 1970 i 1980, de la por i la opressió de saber que tothom et mira i t’observa, que qualsevol pot ser un delator i posar-te en perill. Però també ens explica el que va suposar per aquestes persones i les seves famílies accedir als arxius comunistes anys després de la caiguda del règim, del mal que pot fer saber qui va dir què de cadascú. Laura Mihon teixeix amb habilitat diferents històries d’aquesta època i el Col·lectiu La Santa els dóna vida amb tendresa, emoció i veritat. Una molt bona proposta. Més informació a Somnis de Teatre