Gema Moraleda

Amb Fairfly, La Calòrica recupera el seu sentit de l’humor i la seva crítica àcida, punyent i insuportablement lúcida. Aquest cop li ha tocat el rebre a la cultura de l’emprenedoria i el sempre intel·ligent Joan Yago no ha deixat cap detall sense explorar. Amb comèdia i drama, però sempre amb la veritat com a arma de destrucció massiva, Fairfly ens presenta 4 personatges que decideixen muntar la seva pròpia empresa quan veuen perillar els seus llocs de feina. Impecablement interpretada i amb un espai escènic sorprenent i proper (prepareu-vos per estar sobre l’escenari del Tantarantana), Fairfly conté tots els ingredients que fan de La Calòrica una de les companyies independents més interessants del panorama. Més informació a Somnis de […]

Carme Portaceli en la direcció i Anna Maria Ricart en l’adaptació ens proposen un muntatge que captiva visualment (amb una posada en escena sòbria i elegant i un acompanyament musical de luxe) i, alhora, ens explica la història d’una dona forta i independent, amb les idees clares i una gran determinació. Una dona moderna amb moltes coses a dir als espectadors actuals. I tot això amb un magnífic repartiment que es deixa la pell en escena, encapçalat per una Ariadna Gil que sembla feta a mida pel personatge. Jane Eyre, que va exhaurir abans d’estrenar, es confirma com un dels grans muntatges de l’any. Felicitats als afortunats que teniu entrades! Més informació a Somnis de teatre

Dybbuk és una víctima de la seva pròpia premissa. El programa de mà promet explicar-te per què un escriptor d’èxit crea un dels més grans fraus de la història però, al final, el text només aconsegueix donar voltes sense rumb entorn aquest personatge que s’esmuny entre els dits. El que hauria de ser una reflexió sobre la identitat esdevé un recull de fets vitals de Romain Gary que no aconsegueixen arribar al fons del personatge ni de les seves motivacions. Malgrat comptar amb una encertada direcció i posada en escena, i un repartiment carregat de talent, el muntatge només brilla en moments concrets i el text mai no acaba d’enlairar-se. Una llàstima. Més informació a Somnis de teatre

Muñeca de Porcelana no és el millor text de Mamet (la història es va desinflant a mida que avança la trama i acaba esdevenint poc més que una anècdota allargassada), però val la pena anar-hi només per veure treballar José Sacristán. I és que amb gairebé 80 anys, Sacristán té una veu, un moviment i una presència escènica que ja els voldrien molts. El muntatge és ell i ell aconsegueix enganxar-nos a la història i fer amb nosaltres el que li dóna la gana durant una hora i mitja. És cert que pertany a una escola d’interpretació força diferent a la catalana i que, en el fons, està una mica passada de moda, però veure’l en acció és veure un […]

La setmana passada vaig veure Wasted per tercera vegada (la primera va ser a Tàrrega, la segona a l’Ateneu Nou Barris) i he de dir que va tornar a emocionar-me i a fer-me vibrar com la primera. Íntims Produccions porta a escena un text de Kate Tempest, una jove rapera, poetessa i dramaturga anglesa, que és tan profundament trist com increïblement lluminós. Una història de tres amics que es fan grans i descobreixen que la seva vida no els omple, que ja no són els joves amb il·lusions que havien estat i que cada vegada estan més buits malgrat tenir la necessitat de seguir somniant. Una història de perdedors, d’antiherois, de personatges tan humans que ens recorden molt (potser massa) […]