Gema Moraleda

Les famílies desestructurades són un clàssic del gènere de la comèdia i El sistema solar recorre a aquest lloc comú per presentar-ne l’enèsima proposta. La protagonista és una dona amb problemes mentals que ha quedat per sopar el dia de Nadal amb el seu germà, que té un fill petit i ha patit l’abandó recent de la seva parella (que no era la mare del fill), i el seu pare, que vindrà amb la seva nova parella, una dona jove que resulta ser la ex del seu fill. Amb un argument francament previsible, una posada en escena despullada i unes interpretacions irregulars per part d’un repartiment ple de cares conegudes, El sistema solar és una d’aquelles comèdies intranscendents que, com […]

Carlota Subirós proposa amb Sol solet un muntatge opressiu, asfixiant, carregat de mirades creuades i veus que ressonen en el buit, sobre un escenari rònec i fred, amb un sol ben rodó que sembla no escalfar i un repartiment en estat de gràcia encapçalat per uns magnífics Mercè Aránega, Laura Aubert, Roger Casamajor i Javier Beltrán. Una obra que parla de la soledat i de la família, de l’amor i la passió, amb una relació tòxica i malsana que, en alguns moments, pot arribar a resultar massa incòmoda. Més informació a Somnis de teatre

A la segona part de la seva trilogia Mira (que ens està oferint l’Àtic 22 del Teatre Tantarantana), Cametes Teatre aborda un moment anterior en el temps a la narració de la primera part, La capsa de cafè, el procés de malatia i mort de la mare d’aquestes quatre germanes. Un text encertat, una posada en escena meticulosa i unes interpretacions entregades inunden de veritat i honestedat un muntatge que omple els ulls de llàgrimes sense remei. Més informació a Somnis de teatre

El Col·lectiu La Santa culmina amb L’hora blava els seus tres anys de participació al Cicló del Tantarantana, i ho fa posant la cirereta a una feina sempre interessant, meticulosa i gens acomodada. L’acció es situa a un far on el faroner, que fa anys que viu sol, rebrà la visita d’un biòleg que suposarà un daltabaix a les seves rutines. Un text que parla de llibertat personal i de compromís, que planteja tots els dubtes sobre què suposa viure en societat i prendre o no partit. Un text clarament polític però presentat en forma de thriller, emocionant i angoixant per moments, amb unes interpretacions que atrapen des del primer instant. Molt recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Marc Rosich i Roberto G. Alonso han creat a quatre mans un personatge que, efectivament, no va escriure Tennessee Williams perquè no el va conèixer. Una dona que viu de la bondat dels estranys, sota un pont, després d’un desengany amorós. Amb tendresa, ofici i molta veritat Roberto G. Alonso dona vida a aquesta dona atrapada en els llimbs, a una realitat realment fosca que ella sap il·luminar amb un toc de màgia. Amb una posada en escena que combina dansa i text amb gran encert i una història francament commovedora, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía) és un d’aquells espectacles que t’acompanya quan surts de la sala. Més informació a Somnis de teatre