Gema Moraleda

Si alguna cosa té clara en Pedro Ruíz és qui és el seu públic i què busca quan va a veure’l a un espectacle. Provocació, sortides de to i barbaritats vàries ben embolicades en un espectacle de ritme ràpid i molt fragmentat; més a prop de la revista que del monòleg còmic. I això és exactament el que ofereix el Teatre Apolo: Pedro Ruíz en estat pur. Sentirem parlar de política i de sexe, el sentirem cantar i fer imitacions, i tot plegat en un espectacle de més de dues hores. Molt recomanable, obviament, pels seguidors i fans del Pedro Ruíz. Més informació

Tot i que el títol oficial és La revolució no serà tuitejada, l’oficiós, #AppleStories (creat per obra i gràcia de la limitació de 140 caràcters de Twitter) fa més justícia al que ens trobem sobre l’escenari. Tres autors de talent indiscutible: Jordi Casanovas, Guillem Clua i Pau Miró uneixen forces amb La Kompanyia per parlar-nos del moment actual. Una Apple Store serà l’escenari d’una sèrie d’històries que intentaran explicar-nos què està passant i què ens està passant; en quin món vivim, com ens hi relacionem i quin paper té la tecnologia en tot plegat. Unes interpretacions brillants acompanyen un text fet de moments (de vegades dispars) que no parla tant de la revolució com de les armes que ens queden […]

La Flyhard arrenca temporada amb Comment te dire adieu, una comèdia romàntica de dues històries i quatre personatges que s’enfronten a l’amor (o a la falta d’aquest) en un petit bar francès de Gràcia. Amb un text de ritme irregular, la principal virtut del muntatge radica en un repartiment entregat que aconsegueix dotar de vida els personatges amb les seves interpretacions. Entre tots, destaca en Gorka Lasaosa que es converteix en el rondinaire propietari del bar que no creu en l’amor fins que aquest es presenta de matinada a la barra del seu establiment. Una bona excusa per visitar la renovada sala Flyhard (i admirar la seva nova i “discreta” façana) tot i no ser aquest el més rodó dels […]

Éreu dels “raros” de l’institut? Doncs no ho dubteu i aneu a veure aquesta obra. L’Enric Cambray aconsegueix en noranta minuts transportar-nos a aquella època de canvis i inseguretats per revisitar-la amb un somriure. Els seus protagonistes, tres nois “raros” que volen fer una actuació memorable a la festa de final de curs de l’institut, són divertits, entranyables i maldestres. Com nosaltres, com qualsevol. I per això no pots evitar estimar-los des del primer moment. Els fans de Manel trobaran encara més motius per a l’alegria, els que (com jo) no ho siguin, podran riure, gaudir i oblidar-se de tot durant una bona estona. Més informació…

Després del gran impacte mediàtic que va tenir l’espot protagonitzat per aquestes tres noies abans de l’estiu, no és estrany que busquin canviar radicalment de registre i demostrar que són molt més que una perruca de Cleopatra. A Orgia descobrim unes actrius completes, que canten, ballen i interpreten amb solvència i que no tenen cap mena de por a l’hora d’arriscar-se. Es nota que hi ha una feina important darrere l’espectacle. Tanmateix, a mi no em va acabar de convèncer. Un text, en la meva opinió, massa previsible i certes mancances tècniques desllueixen el conjunt. Més informació…