Francesc Esteve i Tomàs

Aquesta obra no és fàcil de recomanar, tot i que recomano anar-hi per reflexionar. Ens trobem amb sis persones que van al bosc, a passar un dia de lleure. Però entre el beure, les converses i la festa es provoca un foc. Aquí el grup es separa per poder salvar-se. Ens van narrant els fets mentres les imatges, el moviment i les paraules no paren de remoure l’estòmac. Els dies passes, torna una normalitat però aquests fets tenen moltes seqüeles entre els amics. En un escenari cru, blanc, neutre m’han fet sentir dintre d’un bosc, d’un incendi, dintre de l’onada expansiva d’aquest incendi. L’escenografia, les magnífiques imatges videograficas han fet esclatar el meu cap des de l’inici. Un gran treball […]

La Calòrica és dir bon teatre, un èxit. I així va ser quan vaig anar a veure “Els ocells” al Poliorama. Si amb els altres espectacles m’ho he passat bé, amb aquest he rigut amb ganes Una sàtira política on el riure és constant. En tot moment tens una interpretació, un diàleg, una rèplica o un moment totalment enginyós (el cant dels ocells) que et fa riure vulguis o no. Tots els actors estàn esplendits, no tinc cap però en la seva actuació. Pura energia a l’escenari . L’únic que puc dir, i sense contemplacions, és que no perdeu l’oportunitat d’anar a veure aquests ocells. Que amb les veritats que diuen, no els tallin les ales.

Ahir diumenge vaig anar a la Sala Beckett a veure Travy, una de les propostes que vaig deixar escapar i he tingut la sort de poder veure-la en aquestes dates. Per començar ens fan entrar a la sala per la part del darrere, ja veiem que no serà un espectacle “normal”. És un espectacle que sembla que sigui tot improvisat, però tot el contrari. Té un gran text al darrere i és l’acomiadament d’una forma de veure el clown d’una família de clowns. És un espectacle per riure, però pots acabar amb la llàgrima a punt d’explotar. Un cant alegre a la vida i a la mort. Travy és un espectacle per una família d’actors i que s’estimen el que […]

Un text sobre la Memòria històrica que es centra en les ferides mai tancades de la Guerra Civil. Veiem que tenim dues escenes que succeeixen finalitzada la guerra i als anys 80. Personatges que inicialment no tenen lligams entre ells. El primer que podem veure és que el temps no sembla avançar, estem com a la postguerra. Tot es repeteix i l’únic que queda és el dolor Ha finalitzat la guerra, és l’any 1939 a València. Una conservadora del Museu del Prado interrogada per un franquista interrogant-la per un quadre desaparegut. A l’altre costat en un poble de València l’any 2009 una dona d’una fundació parla amb l’alcalde per un tema de la memòria històrica. Veiem les escenes com van […]

He de dir que vaig poder assistir al teatre sense conèixer la història completament. Amb el temps que es va estrenar no he volgut llegir cap “spoiler” i menys mal. Emma Vilarasau i Dafnis Balduz són els protagonistes de L’oreneta de Guillem Clua. L’obra de Guillem Clua ens presenta a l’Amelia, una mare ferida en el més profund de la seva ànima, es qüestiona què és el que ens fa humans, el que defineix la nostra humanitat i arriba a la conclusió que la capacitat de sentir el dolor dels altres és el que ens distingeix de les bèsties. Ja estem acostumats d’escoltar la gravació de tancar els mòbils, de no tenir-ho nomès en silenci que també molesta. Aquest cop, […]