Francesc Esteve i Tomàs

Amb Sixto Paz vam gaudir com mai amb Pulmons, i repetint un parell de cops. Posteriorment amb Història I ara ens porten a la Villarroel el seu nou muntatge a la Villarroel amb Pretty. Tot i que la història que ens expliquen és insuficient, com a mínim s’ho han dut al seu propi camp. El que ens falla per un costat l’han pogut reforçar amb unes bones interpretacions i amb uns personatges portats fins a l’absurd. Em quedo amb la parella de Pau Roca i la magnífica Sara Espígul. Tot i que l’estrella a escena és Sara Espígul i pot ser el punt guanyador de l’obra. Quan surt la gent riu sense cap tipus d’objecció. I a més …

Un projecte que pot semblar magnífic, amb moments realment poètics però es queda aquí. La soledat, refugiats, uns nàufrags a la recerca d’aquell missatge d’esperat. Convertint l’escenari en el mar, amb una escenografia impressionant. Però el que a vegades semblava magnífic amb l’escenari com a mar de fons, d’altres juga en contra en els moments més íntims. Amb unes titelles que transmeten ternura i soletat, s’ha de dir que els he vist sense cap ànima. Tota una pena. A més..

Si ja estàs fart de la Barcelona postolímpica, la del Mobile Word Congres i vols tornar a la Barcelona canalla, transgressora, aquella on t’enamores de les persones, la de la Rambla i l’estil dels 80’s. No has de deixar d’anar-hi. Copi i Ocaña al purgatori, muntatge creat fa 10 anys, torna de nou amb Oriol Guinart i Víctor Álvaro, amb la incorporació de Jaume Madaula en el paper de l’ombra de Passolini. T’has de deixar captivar per la paraula, els monòlegs que desgranen els tres personatges per comprendre tot el que vam viure. Amb un rerefons reivindicatiu, Marc Rosich ens presenta com han viscut aquests dos artistes, en aquest espai format com un ring carregat de plomes per els quatre […]

Per a tots els públics, és el primer que puc dir sobre aquest espectacle. S’ha de dir que no és cap obra de teatre, ni res semblant. L’orquestra de Cambra de l’Empordà ha deixat de costat la part més elitista de la música clàssica. Ha entrat en un joc per poder entrar facilment en aquest estíl de música. S’ha de dir que li falta una mica de rodatge, hi ha moments força convincents (dins de la proposta que estem parlant) però que a vegades semblen repetitius. Hem de pensar que parlem de músics i en cap cas d’actors. Impliquen a l’espectador en tot moment. Realitzen una peça amb el públic com a músics (moment de fotografies dels acompanyants). He de […]

Avui hem tornat a La Seca – Espai Brossa, amb ganes de veure un espectacle que tothom parlava força bé d’ell. Es deia que era un monòleg en tota regla, un treball digne de ressaltar… I a vegades quan vas amb una idea al cap sobre un espectacle, pot passar el que m’ha passat a mi. Al final no ha complert les expectatives. Si, és un espectacle on l’actor parla amb el cos, són les seves pròpies paraules. S’ha de dir que David Climent domina a la perfecció el treball físic d’aquesta obra. L’únic que no he pogut connectar amb ell d’es d’un primer moment. Es parla que la companyia Los Corderos.sc realitzen un teatre bastard, on no coneixen gèneres […]