Carles Armengol Gili

L’autor i director nord-americà Neil Labute torna a estar a la nostra cartellera. I és curiós que haguem hagut d’esperar tant, ja que a principis de segle va arribar a posar-se molt de moda. De fet, en el 2008 Julio Manrique s’estrena com a director amb La forma de les coses, per repetir poc després amb l’exitosa i premiada Coses que dèiem avui. Uns anys més tard seria la companyia Sixto Paz la que s’atreviria amb Pretty. Eren obres que havien estat escrites al voltant de l’any 2000 i que conservaven un esperit i una forma de fer molt de l’època. Ara mateix no és que hagin passat de moda ni estiguin desactualitzades, però potser mostren un tipus de teatre […]

Eduardo De Filippo va escriure aquest text com una tragicomèdia neorealista ubicada al Nàpols de postguerra. Va ser la seva obra més famosa, i el personatge principal ha estat interpretat per algunes de les millors actrius de cada moment: Katy Jurado, Sophia Loren (Matrimoni a la italiana), Joan Plowright, Judy Dench, Concha Velasco, María Asquerino o China Zorrilla, entre moltes altres. De fet, el personatge de l’ex-prostituta que lluita per guanyar-se un lloc al món i per donar una seguretat als seus fills és un dels més entranyables i carismàtics de la dramatúrgia italiana. No és cap secret que La Perla 29 ha tingut des de sempre una gran estimació pels autors italians i tot l’imaginari que els envolta. Sobretot […]

Cada cert temps apareix alguna obra que ens parla de la precarietat dels grups de teatre que volen començar i no saben com, o bé sí ho saben però no tenen els diners, els mitjans o l’espai adequat per fer-ho. Ara recordo sobre la marxa Molta merda, d’Eduardo Cardell (2014) o Ens hauríem d’haver quedat a casa, de Llàtzer Garcia (2017). El més curiós és que tot i que passin els anys… les queixes, els problemes i les dificultats s’acaben assemblant molt. Els somnis dels artistes –siguin actors, directors, autors, etc.- no varien de generació en generació, però topen de cap una vegada i una altra amb un sistema petit, tancat i força endogàmic. L’obra d’Iván Andrade ens acosta de […]

Ja tenim aquí una nova producció de la madrilenya Beon Entertainment, que després de l’èxit d’El tiempo entre costuras possiblement ens visiti amb més freqüència. Igual que passava en l’espectacle basat en la novel·la de María Dueñas, o en l’encara aquí inèdita El médico, la producció no escatima en res… encara que a vegades es vulgui arribar més enllà d’on realment es pot. En el cas de La historia interminable, el món de Fantasia admet tot el que vulgueu… i més. No hi falten animatronics, trucs de màgia, efectes de foc, aigua i llum, fossars per tot l’escenari, efectes de vol, tota una gran varietat de coses que cauen a platea, etc. No hi ha ni un moment de descans, […]

La carrera de Ramon Madaula com a dramaturg sempre ha anat lligada a la comèdia costumista (Adossats, Els Brugarol), encara que de tant en tant li agradi tirar de personatges històrics (Buffalo Bill a Barcelona, Conqueridors o la propera Els Buonaparte). Però també en aquests casos el to és de comèdia, o en algun cas fins i tot de paròdia. L’humor de les seves obres acostuma a ser planer, directe i no amaga mai un caràcter popular que marca completament la seva faceta d’autor. Conqueridors, amb una trama televisiva i una altra de pseudo-històrica, adopta el format de la sitcom i satiritza el món de les sèries des de dins. Això li va prou bé en un principi, i fins […]