El temple buit i l’ànima nua

Aquest no és un espectacle com qualsevol altre, sinó més aviat un recital que ens vol acostar a un cert tipus d’espiritualitat. Un muntatge on la paraula i la música de Bach ens volen acostar a l’ànima, companya i esclava dels nostres fets i de les nostres vivències. Lluís Homar, igual que en el recital a dos que ha representat recentment amb Adriana Ozores, vol que com a espectadors ens buidem de tot i ens acostem a les paraules dels clàssics per arribar a una fita més alta. Si això s’aconsegueix o no ja depèn de cadascú, però ell posa les bases sobre les que se sustentarà tot plegat: un quartet de veus sota la direcció musical de Xavier Albertí, un escenari fosc i nu, i sobretot un recitat clar, honest i quasi didàctic que posa llum a conceptes a vegades excessivament complexos.

Durant aproximadament una hora escoltem els versos de Santa Teresa de Jesús, San Juan de la Cruz, Miguel de Molinos o fins i tot de Ramon Llull i Jacint Verdaguer, entre altres. Ens endinsem en el teatre de Calderón gràcies a les dissertacions de Fernando de Portugal a El príncipe constante i també escoltem la paraula de Sibelius o Abenarabi de Murcia, així com la filosofia de l’alemany Eckhart de Hochheim. Un allau de misticisme que pot relliscar a més d’un, però que pot penetrar i convèncer a un públic atent i predisposat. Gràcies al mestratge i al bon gust d’Homar els segons acostumen a ser nombrosos, especialment en un teatre com el Romea que cada any acull els espectacles de la Compañía Nacional de Teatre Clásico.