Carles Armengol Gili

És difícil no encertar-la amb Goldoni, ja que la fusteria teatral que hi ha al darrera de totes les seves obres fa que s’aguantin sempre de peu. Si a sobre es fa amb el gust i la mà esquerra que el Lliure ha sabut imprimir a molts clàssics, el resultat és una joia de gran valor que segurament deixarà empremta a la història del teatre barceloní i, sobretot, a la carrera de Lluís Pasqual. El joc és senzill: personatges fortament emparentats amb la comèdia de l’art, però amb tota la riquesa de matisos que imposaria Goldoni; un argument filat a base de malentesos; un casori emparaulat i uns acudits que provenen de la gestualitat i els modismes orals. Tot plegat […]

Magnetismes és un espectacle que va de menys a més. Comença amb un diàleg aparentment intranscendent i un xic inversemblant, o almenys això és el que un pot pensar als deu minuts d’obra. A la segona escena, en canvi, l’espectador descobreix el to, augmenta el seu interès i es rendeix a la magnífica conversa telefònica, segurament el millor de tota la peça. A partir d’aquí segueix una tercera història, i finalment una sèrie de petites escenes que ens ho lliguen tot. I és precisament en aquest lligam on l’autora, Elisenda Guiu, ens demostra la seva habilitat i ens fa entendre el perquè d’aquestes trobades fortuïtes. Tot i comptar amb pocs recursos i amb una escenografia certament desangelada, Magnetismes atrapa per […]

Quan Ramon Llull va escriure Llibre del gentil e dels tres savis, allà pel 1274, va aconseguir un dels llibres més singulars de l’edat mitjana. En aquesta obra reunia un expert cristià, un de musulmà i un de jueu, i els embrancava en una disputa teològica que finalment acabava amb més aspectes comuns que divergències. Helena Tornero, la mateixa de No parlis amb estranys, s’ha atrevit a actualitzar aquesta història a partir de tres científics que viuen aïllats en una estació internacional i que veuen trontollar el seu món a l’incorporar-se una nova col·laboradora. Evidentment, l’obra segueix el mateix camí de la peça de Llull i reflexiona sobre Déu, sobre la seva existència, sobre la convivència de les religions… I […]

A aquestes alçades, el teatre epistolar s’hauria d’entendre ja com un subgènere. No sabem massa bé com va sorgir, però en ocasions dóna la sensació que és fruit de la recerca d’una producció còmoda, i sobretot rendible. La idea és agafar un text més o menys emotiu o potent (en general, adaptat d’una novel·la, també epistolar), un parell d’actors solvents i una escenografia mínima. La direcció sovint també acostuma a ser mínima, ja que ni hi ha canvis d’escena, ni grans moviments, ni accions dramàtiques massa clares… La paraula és el més important, encara que sigui una paraula escrita per ser llegida més que per ser escoltada. Dins d’aquesta tradició tenim muntatges més o menys coneguts, com el de Cartes […]

Tony Kushner és un autor d’obres enormes i complexes, com aquell magnífic Angels in america o el mateix Homebody/Kabul. A casa nostra hem tingut la sort de veure ambdues obres (o parts d’aquestes obres) en versions diferents, i algunes força encertades. El monòleg que ara presenten Mario Gas i Vicky Peña és el començament de l’obra que ells mateixos, i l’extensa companyia del Teatro Español, van representar a Madrid i també al Romea de Barcelona durant la temporada 2007-2008. Un muntatge del que destacava especialment el tros que ara s’ha volgut recuperar, reaprofitar o simplement rememorar. S’ha de dir que aquesta interpretació ja li va valdre a Peña, amb tota justícia, el premi Max d’interpretació. Aplaudeixo la idea de tornar […]