Carles Armengol Gili

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]

A l’igual que a El principi d’Arquímedes, Josep Maria Miró torna a tancar els seus personatges en un equipament públic (allà una piscina, aquí una casa de cultura), els torna a enfrontar al secret d’un ells i torna a fer que la pressió externa (allà uns pares indignats, aquí una crisi que empeny a decisions extremes) marqui el destí de tots ells. També utilitza de nou uns recursos narratius que permeten veure diferents punts de vista i, fins i tot, torna a posar com a eix de la història un personatge que esdevé víctima i botxí, amb cert aire d’heroi caigut en desgràcia… Tot a la vegada. Sigui com sigui, Estripar la terra no acaba de funcionar amb la mateixa […]

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l’escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes. Tot i no ser dels millors, la qualitat de l’espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l’obra, més vodevilesca i costumista (l’esperit de Les Teresines sura per l’aire), s’allarga en excés […]

No es pot negar que Wajdi Mouawad escriu de meravella. Li agraden els arguments tortuosos, els temes de gran profunditat, les paraules grandiloqüents i la poètica com a arma de destrucció. En tot això és un mestre, i val a dir que algunes de les seves obres -com ara la fantàstica Incendis– estan ja entre les més importants i més representades d’aquest principi de segle. Tampoc es pot negar que La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant, li té la mida presa i sap molt bé com fer efectives les paraules de l’autor canadenc, d’ascendència libanesa. Per tant, què és el que falla a Cels? Per què dóna la sensació que li veiem el llautó a tot el conjunt? […]

Tan bonica aquesta nit és un recital íntim sobre temes de Broadway, i no pas l’obra teatral que molts podien esperar de La Barni Teatre (Ojos verdes). El que no es pot negar és que estem davant d’un espectacle que va més enllà de la simple interpretació de cançons, ja que la personalitat i el talent de l’actor-cantant Marc Vilavella ho impregna tot de teatralitat. Les cançons escollides, que repassen el musical americà des de 1927 fins al 2011, ajuden a fer la resta. Des dels clàssic temes de Jerome Kern, Oscar Hammerstein II o Cole Porter fins al renovador Stephen Sondheim, sense oblidar temes de musicals més moderns, com ara Rent o l’iconoclasta The book of Mormon. El millor […]