Comença l’obra i tot ens col·loca en l’ambient d’una comèdia, però alguns elements -una música intrigant, una escenografia sempre inestable o alguns efectes misteriosos- ens posen en to d’alerta. No estem en una comèdia banal ni en una peça italiana, sinó un text cabdal del romanticisme francès. Això ja ens pot fer pensar que no tot seran flors i violes, i aquí és on la direcció de Natalia Menéndez esdevé interessant i afilada. I és que Musset -del que aquí coneixem Lorenzaccio i poca cosa més- és un autor de subtileses i personatges delicats, un autor que s’emmirallava en Marivaux i Beaumarchais però sumant-t’hi una malícia i una naturalitat que el fan més contemporani.
El muntatge que podem veure ara al Nacional troba el punt de partida en una proposta escènica original i engrescadora, amb molt de moviment i amb acròbates que fan de vilatans o de bardisses… segons convingui. És cert que a vegades la coreografia pot resultar gratuïta, però també hem de reconèixer que dóna escenes força interessants. Pel que fa als actors, és cert que no hi ha un nivell del tot homogeni, però no em queda més remei que ressaltar les excel·lències d’Anna Moliner, que un cop més ens sedueix amb les seves dots de comedianta, i l’experiència d’un Carles Martínez que desprèn una tendresa molt singular com a pare de Perdican, el protagonista. Recomanable especialment per als que vulguin veure tot el que dóna de si una comèdia quasi oblidada -almenys a casa nostra- del segle XIX.