Carles Armengol Gili

Vagi per endavant que valoro positivament l’esforç dels actors-cantants, la partitura més que correcta de Pedro Pardo i la idea d’Empar López de recuperar un personatge de la Barcelona de principis del segle passat. Però un cop vist el resultat final, un es pregunta si realment valia la pena fer una obra sobre aquest personatge, tenint en compte el que s’explica i com s’explica. Des del primer moment sabem el drama de Dolors Bonella i Alcanzar, més coneguda com a Lolita o La Monyos, i un cop sabut això l’argument s’enquista i no sap aixecar el vol. Les cançons tampoc aporten cap salt endavant, i malgrat que els intèrprets ho intentin de totes les maneres possibles el públic acaba avorrint-se […]

Comença l’obra i tot ens col·loca en l’ambient d’una comèdia, però alguns elements -una música intrigant, una escenografia sempre inestable o alguns efectes misteriosos- ens posen en to d’alerta. No estem en una comèdia banal ni en una peça italiana, sinó un text cabdal del romanticisme francès. Això ja ens pot fer pensar que no tot seran flors i violes, i aquí és on la direcció de Natalia Menéndez esdevé interessant i afilada. I és que Musset -del que aquí coneixem Lorenzaccio i poca cosa més- és un autor de subtileses i personatges delicats, un autor que s’emmirallava en Marivaux i Beaumarchais però sumant-t’hi una malícia i una naturalitat que el fan més contemporani. El muntatge que podem veure ara […]

Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d’un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l’envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s’atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats. El […]

Si haguéssim d’incloure aquesta obra en algun gènere segur que seria el de comèdia, però concretament el de comèdia negra, negríssima, i també amb un toc d’absurd i bogeria. Tenim un cadàver a escena des del minut u, i aviat es veuran involucrats en el crim tots els personatges de la peça. Tot i així, no és un thriller convencional perquè el tipus d’humor i de teatre que ens ofereix la companyia La Peleona esdevé protagonista. En aquest sentit, destaca el ritme frenètic en el que succeeixen els esdeveniments, la precisió meticulosa en que els personatges accionen a escena i també l’espai sonor, que acaba essent un personatge més, segurament el més important. La direcció de Carla Torres -autora també […]

He llegit els darrers dies a diversos llocs que L’art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d’aquestes categories, tot i que el que més m’ha arribat és la carta d’amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar– fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l’obra, amb el personatge d’Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l’escenari on ha d’actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l’experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També […]