Carles Armengol Gili

Alcestes és un dels grans personatges del teatre universal, però és cert que l’encartonament amb que es representa sovint a Molière fa que ens oblidem de la seva importància i la seva contemporaneïtat. Miguel del Arco, bon director i millor adaptador, ens col·loca molt hàbilment al Misantrop de la funció enmig d’una festa banal plena d’hipòcrites, corruptes i artistes de poca volada. Tot i que es ressenteix d’algunes herències de l’original, la contundència i eficàcia de la proposta s’imposen des del primer minut. Del Arco ho ha tornat a aconseguir; ha igualat la proesa de La función por hacer, i fins i tot s’ha col·locat per sobre d’Un enemic del poble, que ja es va veure la temporada passada i […]

Si algú pretén veure només un concert de cuplets i cançons de revista va molt equivocat, perquè darrera d’aquesta actuació i d’aquest nou projecte del grup gironí Le Croupier hi ha molt més. Hi ha una idea molt interessant -meitat broma, meitat homenatge- i també hi ha, sobretot, un cant d’amor a un gènere i a una manera d’entendre l’espectacle que només viu en fotografies antigues, vells records i llegendes deformades. Com diu algú en el documental que es projecta durant el muntatge, la història de l’oblidada vedet Esperança Dinamita i la de tantes altres estrelles d’un Paral·lel que ja no tornarà “formen part de l’imaginari col·lectiu”. I amb això ens hem de quedar, perquè la resta són vuitanta minuts […]

Primer va ser un fet real, després una bona novel·la –Premi Sant Jordi 1979-, més tard una pel·lícula mediocre de Jordi Cadena i ara una obra de teatre correcte, ben adaptada i dirigida amb elegància. La veritat és que transformar un llibre de quasi 200 pàgines en una horeta justa de funció, i amb dos únics actors per defensar-la, és una tasca realment important. Tot i així, es capta bé l’essència d’aquesta història d’opressions, de sotmetiments, de petits dictadors quotidians… una història, en definitiva, que enganxa pel seu rerefons enterbolit. Potser s’haguessin pogut estalviar alguns paràgrafs excessivament literaris, i també hagués estat millor prescindir d’escenes que teatralment ens diuen ben poc. Els actors, però, compleixen molt bé i aporten agilitat […]

Dues de les obres de Shakespeare que més m’agraden són les que tenen a veure amb la fantasia. Una d’elles és La tempestat i l’altra la que ara ens ocupa… M’agraden, sobretot, perquè en elles l’autor esdevé més lliure que de costum i parla amb molta més claredat de temes que en altres obres es veien acotats per les convencions del moment. Es diu, fins i tot, que en El somni d’una nit d’estiu hi ha moltes referències personals i d’altres que apunten a personatges reals de l’època, ja que no cal oblidar que l’obra es va representar per primer cop en el marc de la celebració d’un casament. També hi ha molts símbols eròtics i moltes situacions que parlen […]

Quan vaig sentir a parlar d’aquest projecte vaig pensar que podia ser un caprici o un experiment, com el d’aquella actriu russa que fa uns anys interpretava tota sola la tragèdia de Hamlet amb la única ajuda d’un guant. De totes formes, el fet que fos Lluís Homar el promotor de la iniciativa em va fer pensar que potser estava equivocat. Homar és un dels Manelics més recordats del teatre català modern -els altres serien Enric Majó i Julio Manrique- i la seva coneixença del text de Guimerà és àmplia i exigent. Per tant, calia esperar un petit miracle… que finalment s’ha produït. L’actor encarna a Manelic, a Sebastià, a Marta i a la Nuri amb una subtilesa i una […]