Carles Armengol Gili

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat […]

Es fa complicat recomanar una peça -una òpera de cambra, en aquest cas- que resulta difícil en molts aspectes. Resulta difícil per la seva partitura (excel·lent, però complicada per a oïdes no acostumades), pel seu llibret (la dramatúrgia de Paco Zarzoso és especial i molt particular, això no ho pot negar ningú) i per la direcció de Xavier Albertí, que a mi m’ha resultat l’aspecte més discutible. Entenc que jugava, tal com he dit, amb elements delicats, però aquesta mania de molts directors d’escena d’infantilitzar o reduir a símbols l’estètica de moltes òperes no em sembla que sempre funcioni. Per a mi, les equivocacions més grans han estat l’elecció d’un vestuari impossible i el fet de no haver contextualitzat la […]

Merda d’artista recorda molt als exitosos musicals que durant els noranta van omplir molts teatres de casa nostra. Eren musicals petits, com aquest, amb pocs actors, músics en directe (també pocs, però en directe), una escenografia funcional, unes cançons senzilles però efectives i, sobretot, una comicitat a prova de bomba. Tindrà Merda d’artista la mateixa sort? Sincerament, això de l’èxit és una qüestió estranya i imprevisible. Per començar, Pegados (creada pels mateixos autors) va ser un èxit inesperat… tot i que la petitesa de la proposta i la manca de pretensions van jugar molt a favor. Aquí la producció ha crescut, la platea també ha augmentat, i a sobre li han adjudicat un horari impossible, quasi de “golfa”. Crec que […]

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la […]

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]