Carles Armengol Gili

Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d’un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l’envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s’atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats. El […]

Si haguéssim d’incloure aquesta obra en algun gènere segur que seria el de comèdia, però concretament el de comèdia negra, negríssima, i també amb un toc d’absurd i bogeria. Tenim un cadàver a escena des del minut u, i aviat es veuran involucrats en el crim tots els personatges de la peça. Tot i així, no és un thriller convencional perquè el tipus d’humor i de teatre que ens ofereix la companyia La Peleona esdevé protagonista. En aquest sentit, destaca el ritme frenètic en el que succeeixen els esdeveniments, la precisió meticulosa en que els personatges accionen a escena i també l’espai sonor, que acaba essent un personatge més, segurament el més important. La direcció de Carla Torres -autora també […]

He llegit els darrers dies a diversos llocs que L’art de la comèdia és una obra popular i divertida però amb una important càrrega política. No es poden negar cap d’aquestes categories, tot i que el que més m’ha arribat és la carta d’amor que Eduardo De Filippo -i ara també Lluís Homar– fan al seu estimat teatre. El magnífic pròleg de l’obra, amb el personatge d’Oreste Campese sorgint de la penombra i agafant mides de l’escenari on ha d’actuar, és un dels moments més bells del teatre del segle XX. Homar, amb tota la picardia i l’experiència que li donen els anys i les taules, aprofita el moment i el sobredimensiona fins a posar-nos els pèls de punta. També […]

No es pot dir que aquest sigui un mal espectacle, perquè no ho és. Tampoc s’han d’infravalorar les interpretacions, perquè n’hi ha de potents i ens proporcionen algunes escenes memorables. Però alguna cosa fa que no estiguem davant d’un espectacle rodó. Suposo que és l’excés de classicisme -que va des de l’escenografia i el vestuari fins a la mateixa concepció del muntatge- i l’absència de risc els que llastren una de les grans apostes de la temporada teatral. Crec que Belbel fa un temps que està de proves amb els grans clàssics, ja sigui amb Beckett, Pinter o ara Racine. Fa temps que no estrena textos propis i veiem, una temporada darrera l’altre, com s’acosta a autors que no havia […]

David Hare és un autor britànic força habitual a casa nostra –Celobert, Via Dolorosa, L’habitació blava– i molt respectat al seu país. Prova d’això és que la peça de la que avui parlem va ser estrenada, ni més ni menys, que per dues de les dames més importants del West End: Judy Dench i Maggie Smith. Està clar que és una peça per a actrius de provada trajectòria (a Madrid la van representar Núria Espert i Amparo Rivelles) i una sensibilitat força especial, ja que a les obres de Hare es parla molt i es diu molt poc… del que interessa. Tot queda soterrat sota les mirades, les complicitats i els petits gestos. Una mica a l’estil de Pinter, però […]