Al·lucinant o al·lucinògena?

Pot semblar una contradicció recomanar positivament una obra amb la que no has connectat, però en el cas de Mammón cal diferenciar l’interès generat per la seva història o els seus personatges de la qualitat artística amb la que es presenta el conjunt. Crec que si ets fan absolut d’autors com Irvine Welsh o Thomas Pynchon, o bé de cineastes com Tarantino, Robert Rodríguez o Guy Ritchie, hi ha molts punts a favor de que connectis amb el que es presenta, però si no et deixes endur per l’artificiositat de l’estil pot ser que et rellisqui tot esquena avall. De totes formes, haig d’admetre que moments com el del peyote, la timba secreta o el clímax a l’habitació d’hotel em van arrossegar al seu terreny i em van divertir d’allò més, potser per la magnífica i àgil direcció de Nao Albet i Marcel Borràs, potser per la seva imaginació desbordant, potser per l’eficàcia d’uns actors molt competents, potser per la sabia utilització dels recursos teatrals… Sigui com sigui, aquest primer lliurament de la trilogia Tot pels diners és un plat que agradarà o no… però que no deixarà indiferent. Crec que és un encert del Teatre Lliure donar veu a gent tan jove com Albet i Borràs, que utilitza el teatre sense cap mena de prejudici ni reverència… tot i que es pot córrer el perill de que tot plegat quedi finalment només en una “pose“.