Si a Freud li hagués agradat ballar, la Sònia Sanchez seria la seva coreògrafa. La ballarina del Vallès parteix del seu inconscient per explorar una dansa que mescla flamenc amb experimentació sonora i composició contemporània.
A Le Ça. El Ello la música l’aporten els sons analògics de Ander Agudo, la veu del cantaor Miguel Angel Soto, conegut com El Londro, la guitarra de David Soler i els diversos sons digitals que ha programat especialment per aquest espectacle. I els peus de la Sònia sobre la fusta. La improvització, i els elements que tant els músics com ella repetien inconscientment, van ser la base de la composició musical i coreogràfica de l’obra, que segueix deixant espais lliures pels artistes.
És un espectacle de dansa que no pretén narrar una història al espectador, sinó que vol fer que el públic construeixi el seu significat per si mateix, suggerir-li imatges a través de les textures que crea el ball: “alguns -explica la Sònia- sentiran que els han deixat sols al mig del mar, altres agrairán la llibertat”. I és que cadascú té un mar o un bosc diferent en el seu record i el seu inconscient, i a través d’aquest exercici d’autoexploració de la memòria corporal, la ballarina mostra els seus, gràcies a la seva formació en la tècnica japonesa de dansa Butoh, i en concret el Body Weather, que li permeten experimentar prenent les premises de Freud i investigar també les arrels del flamenc. No és només flamenc, no és només contemporani, no és només improvització És dansa i fusió pura.
