Sinopsi
La temporada del Teatre Romea s’inaugura amb el darrer espectacle de la companyia La Zaranda, que compleix 40 anys als escenaris.
SINOPSI
Todo el que está en la Gloria y en la Luz mendiga.
(León Bloy)
Es van tornar invisibles, tan acostumats com ja estem a veure’ls, dormitant als vestíbuls de les estacions i aeroports, remenant en els contenidors d’escombraries, fent cua als menjadors benèfics… Els veiem tan llunyans i amb prou feines la quantitat d’una mensualitat ens separa d’ells. Els llançats per la borda de les seves destinacions, els nàufrags a la foscor d’un món hostil. De vegades en silenci creuen la nostra consciència, encara que els evitem com el petó del leprós, perquè la seva pobresa ens interpel·la: Qui creu que té alguna cosa per sempre?
Aquests captaires deixen les seves petjades en les cendres de la vida, conserven les brases d’una flama antiga, una fúria davant el temps, que d’alguna manera els entronitza; reis sense regne; l’home desterrat entre escombraries, sense més llum que l’esperança d’una mirada des del cel. Qui no ha demanat caritat per alguna cosa alguna vegada?
Liquidació d’existències, aquestes consagrades al teatre, conscient que la nit s’acosta, i que lluny de la complaença, segueixen despullant el seu estil de qualsevol retòrica, de qualsevol vestidura estètica, buscant perviure en la tensió i el risc de la creació, que segueix reflexionant en el que han estat les seves constants: les devastacions del temps, la crítica a la desertització espiritual, l’escenari com a setge vivencial.
Aquí hi ha l’univers d’una companyia, les seves ferides i cicatrius, seva el seu desarborat imaginari, la seva esquinçada veu, els seus personatges desnonats. Eco de litúrgia, tints esperpèntics i regust de tragèdia, un humor pertorbador i un compromís poètic insubornable. Els peus en els clàssics i la mirada en l’horitzó de noves formes de parlar a l’ànima de cada home. Tradicionals i rupturistes, contradicció viva, contracorrent sempre, passió de quatre dècades pels escenaris del món: La Zaranda, teatre inestable d’enlloc, compleix quaranta anys al fons del temps.
