Wohnwagen: Rémi Pradère

WOHNWAGEN és la proposta més original que he vist aquests dies.

 

Aquest espectacle, fruit del projecte pedagògic-teatral del teatre berlinès Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, es va representar per primera vegada al 2014 dins de la plataforma de Berlín amb el títol «Der Wohnwagen», després en el 2015 es va poder veure a la Sala Beckett, en una versió subtitulada.

 

Max Grosse i Anna Serrano dirigeixen Wohnwagen, un conte màgic de Rémi Pradère sobre la necessitat de viure i arriscar-se.

“Wohnwagen” significa roulotte en alemany. És una paraula composta a partir de “wohnen”, viure, i “wagen”, que pot voler dir vehicle però també arriscar-se.

 

“Wohnwagen” és la primera obra escrita i dirigida de Rémi Pradère, un jove autor francès nascut l’any 1988.

 

Estem davant d’una història d’amor envoltada de llums làser, bambes fluorescents, confeti, crispetes, cervesa, música techno i molt descontrol.

Una història d’amor ,en la que com els contes,  hi ha àngels, dimonis, bruixes i fades (personatges que en realitat tots busquen el mateix, però per motius diferents).  Els altres protagonistes ... una parella ben dispar,  que s’enamoren a primera vista i que lluitaran perquè la seva historia funcioni.

 

“Wohnwagen” parla de les comoditats i les dificultats de l’amor romàntic al segle XXI, i del compromís dels joves d’avui en dia.

 

L’escenògraf Marc Salicrú sorgeix a partir de la teoria de Marc Augé al voltant del no-lloc, construint un espai envoltat de plàstic i ple de fum. El públic distribuït en tota la sala de manera gens convencional, estem envoltats d’una espècie de cúpula fosca. Els actors es mouen entre el públic.

Dins aquesta foscor hi convivim tots, els personatges i nosaltres. Els personatges són un reflex de les nostres relacions sentimentals. Un món en el que hi conviuen: els que busquen l’amor per mitjà del bé, els que volen trobar l’amor per qüestions econòmiques, els que només busquen el plaer pel plaer, el que busca l’amor per sempre. Vosaltres amb quin d’ells us heu identificat?.

A “Wohnwagen” podem buscar la nostra identitat i acceptar realment com som i què volem cadascun de nosaltres.

 

El rol interpretatiu dels actors és genial. La seva manera de gesticular i d’expressar-se de forma grotesca i exagerada, l’he trobat molt efectiva i sense cap mena de dubte molt original. És admirable que algú sigui capaç de crear aquest tipus de llenguatge i que funcioni a la perfecció.

 

Pel que fa a les interpretacions tots estan genials ( Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig) , ningú destaca per sobre de ningú. Tots els actors defensen els seus papers amb nota. Tot rutlla com un rellotge. Dins la disbauxa, cadascun d’ells ocupa el seu lloc i el seu espai.

La Laura Weissmahr em va deixar fascinada davant el domini que té pels idiomes. A l’obra parla català, castellà, anglès, italià, francès i alemany, i tot i que hi ha llengües que no les entenc, vaig saber en tot moment el que ens estava explicant.

 

La música en directe de Gerard Vidal (autor i intèrpret) és un factor molt important per acabar d’arrodonir aquest espectacle.

 

És molt gratificant anar al teatre sense saber ben bé el que veuràs, entrar dins l’espai escènic, deixar-te sorprendre, i sortir amb la sensació de no sé ben bé que he vist però quin bon rotllo que porto a sobre. Genial !!!

 

Forts i merescuts aplaudiments.

Hi ha obres molt ben fetes, rodones i amb interpretacions fantàstiques que no aporten absolutament res de nou. En canvi, n'hi ha d'altres que potser no ho són tant, de rodones, però que són molt més interessants. Wohnwagen és una d'aquestes. És un d'aquells muntatges que valen la pena no només pel gaudi de veure'ls -que ho és i rius molt- sinó sobretot perquè surts amb la ment eixamplada, amb menys prejudicis i la grata sensació de veure que encara hi ha molts camins per recórrer dalt d'un escenari. I això que el tema de l'obra no és gens nou.

Rémi Pradère s'inspira en aquella història d'insatisfacció que interpretaven magistralment la parella formada per Leo Dicaprio i Kate Winslet a Revolutionary Road, i ho extrapola a una parella jove que vol portar un estil de vida completament diferent: ell vol quedar-se a casa per llegir Kafka, ella vol viatjar i ballar. Però lluny de l'angoixa, la frustració i la sensació de mort en vida que transmet la pel·lícula, Wohnwagen és una alenada d'aire fresc.

Només entrar a la sala ja ens adonem que no estem davant d'una obra qualsevol. Marc Salicrú (bravo, un cop més) ens involucra a l'acció amb una escenografia sorprenent. Els actors es passegen entre el públic; ens miren, ens interpel·len. Però la seva interpretació és el que més ens sorprèn. Aquí no estem gens avesats a uns personatges que defugen tan clarament el naturalisme i, sens dubte, s'ha d'aplaudir la tasca dels actors. El codi que utilitzen podria fàcilment creuar la fina línia cap a quelcom grotesc i esperpèntic, però es manté sempre a l'equilibri just malgrat la volguda gesticulació, expressió i moviment marcat i excessiu. És més, el text no funcionaria sense aquest llenguatge.

No explicaré gaire més de l'obra perquè és d'aquelles que cal viure en primera persona, només us diré que a més dels joves enamorats hi ha fum, música en directe, converses per Skype, cervesa, patates, una fada, un dimoni, una bruixa i un àngel que ens permet viure durant uns minuts la il·lusió que entenem l'alemany. I també que si bé no he sortit sabent si l'amor és un win-win o quin tipus de compromís permet que perduri, sí que ho he fet absolutament convençuda que amb Wohnwagen tothom hi guanya. Aquests joves han fet el teatre en què creuen, amb llibertat, risc i valentia, lluitant contra la precarietat amb molta creativitat; els espectadors marxem havent viscut una experiència teatral fantàstica, fresca i molt divertida i la salut del panorama teatral és una mica més forta. Llarga vida!

Alguns diuen a la tercera, però avui ha estat a la segona, perquè jo aquesta obra ja l'havia vist i ni me'n recordava. Aleshores la vaig valorar amb un sol aplaudiment, però és que la van fer en alemany i el sobretitolat no funcionava; toma! http://bit.ly/1Jn8PcR Avui ha anat diferent, i a fe de Déu que aquesta canalla que fan Wohnwagen a la Seca l'han muntat grossa. Ho han fotut tot de potes enlaire, com si per la sala Joan Brossa hi hagués passat un tornado... o una companyia de teatre postmodern, i entre un dimoni que no calla, una fada que és un "fado", una una bruixa molt dolenta que està mol bona... continuo? una parella que s'han enamorat...

Aneu a veure-la; val la pena com a mínim per variar perquè és teatre molt poc convencional i els actors ho fan molt bé i s'hi deixen la pell. Ah! i aquesta vegada la fan en català i castellà, apart d'un monòleg en que un àngel que és una noia — no havíem quedat que els àngels no tenien sexe?— el deixa anar en sis idiomes, però es segueix bé.

Crítica completa » http://bit.ly/2grl1S0

L'ambient de la sala només entrar ja et transporta a una altra realitat. Ben aviat ja no recordes que ets a Barcelona o dins d'un teatre. Llum làser, fum, música techno i una cúpula de roba brillant, tot per donar vida a un conte d'amor postmodern poblat de referències pop i personatges de les faules de la infància: àngels i dimonis, fades i bruixes.

Wohnwagen és teatre inmersiu i indescriptible, que busca sorprendre i provocar l'espectador, que busca una estètica poc realista però sempre per explicar la seva veritat, una proposta arriscada i divertida que segur que no deixa ningú indiferent.

Més informació a Somnis de teatre

Una aposta valenta de la Seca que opta per donar possibilitats a joves valors que poden revolucionar el llenguatge escènic.

Entrem a la sala que pot semblar de tot excepte una sala de teatre, més aviat sembla una cova amb taules i bancs de fusta i algunes cadires. A les fosques, tan sols unes petites llums damunt les taules. Pots seure on vulguis. Al fons, a l'esquerra, un cantant amb la seva guitarra. Al fons a la dreta un Policlyn tunejat. Sis actors que vas identificant entre el públic a mesura que van parlant: un dimoni, una fada, una bruixa, un àngel i una parella, ell estudiós i amant de la lectura, ella somniadora i amant dels viatges.

Una representació amb una gran càrrega d'il·lusió i força, on els actors han volgut jugar amb els seus personatges assumint el rol que interpreten, sense deixar de mantenir el fil conductor de l'argument, basat en la història d'amor entre dos éssers absolutament diferents que s'enamoren a primera vista i que fan el possible per intentar que la seva historia tiri endavant.

En aquest projecte es van involucrar més d'una vintena de joves i van fer l'estrena a Berlín l'any 2014 amb el nom de Der Wöhnwagen, representada en idioma alemany i amb posterioritat, en 2015 es va presentar a la Sala Beckett en versió subtitulada. Ara s'ha fet la traducció al català però es presenta en versió multilingüe perquè segons manifesten la peça està pensada per ser representada a diferents països.

Una història d'amor en un món a camí entre el cel i l'infern, entre la fantasia i la realitat, entre el possible i l'impossible. Una escenografia que crea un món nou on poden conviure tot el seguit de personatges interactuant amb el públic d'una forma gairebé física.

Partint d'un text escrit cada actor li dona vida amb imatges i vivències pròpies amb una entrega que augura una nova forma d'entendre el teatre, trencant la quarta paret abans que el públic entri a la sala.

En sortir de la sala opinions de tots els colors, opinions indignades, opinions de sorpresa i opinions d'admiració com la nostra. Vam gaudir i vam aplaudir aquesta valentia i ganes de trencar esquemes.

Si voleu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ