Max Grosse i Anna Serrano dirigeixen Wohnwagen, un conte màgic de Rémi Pradère sobre la necessitat de viure i arriscar-se. Una història d’amor amb molta llum, confeti, àngels i dimonis. A La Seca-Espai Brossa a partir del 10 de novembre.
Rémi Pradère és francès, però s’ha establert a Berlín, on cursa un màster en literatura europea mentre treballa a la taquilla del Volksbüne i escriu contes, teatre i poesia. Max Grosse viu entre Barcelona i Berlín, on estudia filosofia i ciències de la cultura. Són molt joves però ja porten una motxilla carregada d’experiències. Es van conèixer al voltant del P14, el grup de teatre jove del mític teatre berlinès on treballa Pradère. Allà també s’hi havia traslladat l’actriu Elena Martín, amb qui Grosse, juntament amb altres companys i inspirant-se en el projecte alemany, el 2014 va impulsar Els Malnascuts de la Sala Beckett. Després d’aquell primer “espai de confort” per a l’experimentació i punt de partida de nombroses complicitats, ara s’estrenen en el circuit comercial amb Wohnwagen, la primera obra de Pradère. I ho fan rodejats “d’un gran capital humà” provinent de ciutats com Berlín, però també Madrid, Londres i, evidentment, Barcelona.
Wohnwagen és un conte. Un conte màgic amb bruixes, fades, àngels i dimonis. El conte de l’Elma i l’Anton, una noia amb moltes ganes de viatjar i ballar, i un noi a qui agrada seure en un cafè per a enterrar el nas entre llibres. No cal dir-ho, aquests dos pols oposats s’atrauen, i s’enamoren. A ella li agrada la calma d’ell; a ell, la seva energia, però al cap d’uns mesos les diferències comencen a pesar. Ella vol fer el seu viatge i ell vol quedar-se a casa, però cap dels dos vol renunciar a fer-ho al costat de la parella. Al final troben una solució: viatjar amb una caravana, un espai on viure i, alhora, viatjar.
Però, segons explica Pradère, darrere d’aquesta història d’atracció amb interferències del bé i el mal, hi ha no només un qüestionament de l’individualisme imperant, sinó també una pregunta: què pots fer per arribar a ser tu mateix? I és que potser, a més, “la diferència tan radical entre tots dos al final no és tal; cadascú de nosaltres pot ser tots dos alhora”.
CINC LLENGÜES I UN CODI
A l’obra s’hi parla català, castellà, anglès, italià, francès i alemany, però la dificultat -expliquen els actors- no ha estat aquesta. “El més difícil ha estat establir el codi interpretatiu. No pretén ser naturalista, sinó que transita en una línia fina entre el personatge i tu mateix. Jo sóc l’àngel i la Laura: d’una banda he d’evitar la caricatura, i de l’altra, acabar sent massa jo mateixa -explica Laura Weissmahr, que ha passat els darrers cinc anys a Londres estudiant cinema-. Ha estat molt excitant aquesta no definició del llenguatge i veure com cadascú ha hagut de trobar les seves eines per construir aquest codi”.
Aquest rebuig del naturalisme, que no havia entusiasmat Grosse mentre era a Berlín, ara ha pres noves dimensions a Barcelona, on “tot el teatre que s’hi fa cerca la proximitat i l’empatia del públic en uns personatges reconeixibles”. La codirectora de l’espectacle, Anna Serrano, explica que han estat mesos descobrint com volien explicar aquesta història i, de fet, encara avui no han trobat una definició al diccionari per al seu llenguatge tot i que, sens dubte, beu del teatre postdramàtic berlinès.
TEATRE QUE S’HA DE VIURE
“Podríem explicar aquest conte amb titelles, per a nens. El que és interessant és explicar-lo amb les nostres eines”. Així doncs, hi ha converses via Skype, confeti i llums encegadores. L’escenògraf Marc Salicrú ha partit de la teoria de Marc Augé al voltant del no-lloc per construir un espai “fantàsticament terrible on puguis preguntar-te si és possible que hi hagi amor”. Un espai que, tot i no sap si s’hauria de dir, està Inspirat en el Temple del foc de Port Aventura. I potser no és tan estrany. “Nosaltres entenem el teatre com una experiència, no un lloc on seure, apagar el mòbil i mirar”, explica. I és per això que tota la sala esdevé escenari on transcorren les escenes, que en alguns moments se succeeixen en diferents espais alhora. “Per nosaltres és una mena de teatre 7D amb música en directe, diferents focus d’atenció dramàtica, els tècnics en escena i uns espectadors que poden beure i menjar”. Sí, beure i menjar. I fins i tot potser algun moment kiss cam tipus super bowl!
Text: Mercè Rubià
