Tot el que necessites per anar al teatre

Victòria d’Enric V

Victòria d’Enric V

Un Shakespeare de joventut on la música i la paraula conviden l’espectador a preguntar-se sobre les victòries i el preu que paguem per elles.

Alguns dels joves talents de l’escena barcelonina parteixen d’un clàssic per reflexionar sobre el valor de la victòria. El director, dramaturg i músic Pau Carrió ha reclutat La Kompanyia Lliure per representar Enric V seguint el personatge des dels seus primers passos a Enric IV. Ens explica la història d’Enric, un príncep jove, allunyat de la cort i amb companys de reputació dubtosa, de qui ningú no espera gran cosa com a futur rei. Un cop coronat, estimulat per l’Església, decideix emprendre una guerra contra França. Tot i els pronòstics, guanya la guerra i és considerat un heroi. Però què en treu, de la victòria? L’èpica de la guerra, la derrota i el triomf inunda la nostra educació, l’oci, l’economia, la política i la vida pública. Per què ens atrau tant vèncer? Val la pena viure per guanyar? La victòria és un bon objectiu comú? Ens hem de construir a nosaltres mateixos a partir de la victòria sobre els altres? Tot això s’ho pregunten els actors i el director en un muntatge on la música, instrumental i cantada, dialoga amb la paraula. Els espectadors seran partícips de la història i podran valorar què hi perdem i què hi guanyem en el camí recorregut.

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Proposta d’una bona factura tècnica, tant a nivell d’ús de l’espai i música, costura de les transicions, vestuari i escenografia (que per simple no deixa de ser una molt bona direcció d’art, forta i entenedora, on cap element sobra) però que al cap i a la fi, en el que personalment més cerco a nivell teatral, em deixa amb un regust de lleugeresa, recitament, i en certa manera de llunyania emocional amb el que els hi passa als personatges. I no és perquè l’enfoc de partida no sigui interessant, fins a quin punt la competitivitat és un fonament vàlid a la nostra societat, particularment enfocat en la guerra, sinó perquè especialment la direcció d’actors o el treball propi dels actors, en pocs moments toca llocs verdaderament profunds, on poguem sentir a aquell ésser humà experimentant en tota la seva dimensió el que el seu personatge diu. Una sensació de vegades, malauradament, molt comuna a moltes obres de l’escena catalana.
    A destacar algunes escenes, com l’escena on un dels personatges principals fa un dels qüestionaments més directes i eficients que he vist fora d’una proposta a priori no participativa com seria per exemple una obra de teatre de carrer de clown, i és quan ens fa reflexionar sobre el concepte “honor”. Una altra és el moment de ràbia d’Enric V, on sí he arribat a sentir aquesta emoció i especialment amb l’inclusió de nosaltres espectadors com a part del seu regne. I menció especial al desenvolupament final de la guerra, que no detallaré per no desvetllar detalls, però d’una precisió coreogràfica, atmosfèrica genial, i amb una alta transmissió del propi fet bèl·lic.
    En definitiva, una proposta visualment agradable per aproparse a l’història, però sense grans aproximacions profundes a la veritat humana dels personatges.

    16/10/2014
  • RutsenseH Cañas Cortés

    Una clara manera de refrescar els clàssics! La Kompanyia ha aconseguit agrupar la força de les paraules de Shakespeare amb la força dels riscos visuals, de jugar amb el cos però també amb nous elements que no esperes en un teatre. Han sabut crear atmosferes sobre un escenari buit i fer que l’espectador també treballi la ment, no només en el que sent (i escolta) sinó també en el que veu (i observa).
    La sensibilitat visual que crea aquesta obra, començant pel vestuari que és exquisit, et captiva, et fa volar!

    Brillants interpretacions, brillants sons, brillant detalls visuals… Ve de gust tornar a veure-la, per escoltar-la i observar-la amb més profunditat!

    12/10/2014
  • Llorenç Prats Canals

    Primer de tot deixin-me expressar el meu total desacord amb la crítica que reflecteix l’opinió de TB. Si l’obra es va veure amb tots aquests prejudicis, evidentment s’hi trobarà a faltar l’èpica i el sursum corda. Ara bé, si un es lliura, com crec que ha volgut fer la Kompanyia, a la reflexió de fons que ens proposa el text de Shakespeare, el treball és impecable i d’una gran dificultat. Quantes vegades no hem pensat -suposo que com jo molta gent- que Shakespeare només volia emocionar i entretenir i que tot el rerafons li posem nosaltres… ? Però no, volens nolens, Shakespeare ens proposa reflexions que juntes constitueixen tot un tractat sobre la condició humana. I aquestes reflexions es poden servir de moltes maneres. La Kompanyia l’hagués pogut servir amb tota l’èpica, segur, però han decidit fer-ho sense gens d’èpica -i ho deixen prou clar-, perquè en aquesta història no n’hi ha d’èpica, l’èpica només emmascara i la fa semblar un Shakespeare menor.
    Per veure aquesta obra i disfrutar-la i quedar-te amb tota l’amargor de fons que li és indestriable, t’has de deixar portar per la proposta de La Kompanyia, fresca, valenta, nua, i d’una professionalitat inqüestionable.
    Si volem veure un nou teatre, si pensem que el bon llenguatge teatral té infinits registres sempre que s’explorin amb solvència, aplaudim amb força la Kompanyia. No els havia vist mai tots sols i a fe de déu que no els cal cap ajut extern ni per actuar ni per dirigir-se (quin domini de l’espai!).
    Hi haurà gent que no li agradarà, però noi, això ha passat sempre. Ja us aplaudiran més endavant. Llarga vida a la Kompanyia!

    11/07/2014
Articles relacionats

De la taverna al tron

1 octubre 2014

Val la pena viure per guanyar? Pau Carrió dirigeix La Kompanyia del Lliure en un Shakespeare molt actual, Victòria d’Enric V. Un espectacle que ens farà reflexionar sobre la cerca […]