Uppgivenhet

Uppgivenhet podria ser la cosina germana d’aquella Síndrome de gel que Clàudia Cedó  va estrenar l’abril de l’any passat. És curiós que dues obres de text catalanes parlin quasi a la vegada d’un tema social circumscrit en principi a Suècia, tot i que la qüestió és tan preocupant que entenem l’interès i també la coincidència. Sigui com sigui, les històries de Cedó i de Daniel J.Meyer transiten camins diferents. Si la primera es centrava en les conseqüències i en tot el que envoltava el problema de dues germanes, la segona ho enfronta de molt abans i ens col·loca com a testimonis directes del que passa en un centre d’inclusió. A més, les relacions entre el Tarik, l’Ivan i l’Inge són la causa de moltes de les desafortunades situacions que aniran succeint, sense oblidar el rerefons polític i les contínues traves que l’administració sueca posa a cada pas.

El més interessant d’Uppgivenhet és precisament el context, tot allò que no veiem però que hi és i que resulta molt amenaçador: el control per part dels vigilants del centre, els expedients, les detencions, les deportacions... Tot plegat ens fa entendre la pressió a que viuen sotmesos els nouvinguts, per més classes de llengua que els hi donin i per més activitats musicals que els hi organitzin. El centre vol semblar un lloc normal, però no deixa de ser una petita presó per gent que porta al darrera una vida de patiment, de guerra i de moltes injustícies. I entre ells, els més innocents de tots: els infants.

A l’obra li costa arrencar i potser s’entreté massa en la presentació de personatges. És cert que vol mostrar més que explicar, i és cert que al deixar les amenaces fora de camp fa que triguin a ser evidents, principalment pel personatge del Petar. En aquest punt haig de reconèixer el gran treball del jove Biel Castaño, una descoberta realment esperançadora. Al seu costat, tres actors amb trajectòries diferents però amb molta més experiència: el sempre eficaç Quim Àvila, la lluminosa Diana Gómez i l’emergent Pau Escobar. Tots junts, i gràcies a l’àgil direcció de Montse Rodríguez, aconsegueixen dotar al muntatge d’una gran energia. Potser a vegades les acrobàcies i alguns elements gestuals resulten excessius, o fins i tot gratuïts, però el públic respon positivament... i de moment ja ha exhaurit totes les entrades.