La tristeza de los ogros

L'adolescència és una etapa de la vida molt vulnerable, extremadament fràgil i sensible, tot i que tingui una aparença marcada per la rebel·lia i l'inconformisme. Les notícies sobre adolescents que han patit bulling, abusos de tot tipus o senzillament que han estat víctimes de les xarxes socials són cada vegada més nombroses. Fabrice Murgia agafa dos casos ben singulars, el d'una nia que va estar vuit anys segrestada i el d'un noi alemany que va decidir disparar contra els seus companys d'institut, tot i que podria haver escollit entre un reguitzell de casos esfereïdors i igualment reals. Amb tot això, l'autor aprofita per parlar de les tristes existències d'aquests joves, però també de la covardia, de la incomprensió, de l'aïllament i, com no, d'un petit fil d'esperança. Fins i tot li queda temps per fer un apunt al cas de les tres nenes d'Alcàsser i al lamentable espectacle periodístic que va desencadenar.

La direcció, del mateix Murgia, és àgil i provocadora. Des d'un bon començament juga amb l'espai sonor, els dos habitacles tancats on es confina als protagonistes i una mestra de cerimònies molt especial que reparteix joc, aporta tocs d'humor i condueix el destí dels personatges. La utilització del vídeo també demostra una gran intel·ligència escènica, i el recurs del micro (amb la conseqüent deformació de les veus) acaba de crear una mena d'univers fictici que aporta una certa distància a tant de dramatisme. Les interpretacions dels joves Olivia Delcán, Andrea San Juan i Nacho Sánchez són l'altre gran encert d'un espectacle que potser podria haver polit una mica més la seva dramatúrgia, però que mostra tanta veritat i ràbia que el fan absolutament necessari i imprescindible.

A la izquierda, una chica –soñadora e inocente Olivia Delcán- secuestrada en un sótano oscuro. A la derecha, un chico –rabioso y enérgico Nacho Sánchez- aislado en su habitación, cansado y enfadado por no entender ni ser entendido. Aunque en prisiones de distinta naturaleza, ambos están encerrados. Y en los dos abundan los sueños rotos, las esperanzas truncadas, los recuerdos hirientes y los deseos ahogados. Los dos intentan expresarse, comunicarse con el exterior mediante cámaras, pero ninguno lo consigue. Y al final los dos escaparán, tomando para ello decisiones drásticas y extremas. En medio de ambos queda la adolescencia que les une, personificada por una especie de fantasma de la niñez. Una diabólica y omnisciente maestra de ceremonias –Andrea de San Juan- que con una interpretación sobrecogedora y la ayuda de la técnica provoca conmoción y miedo a partes iguales.

Lee la crítica completa aquí.

L’adolescència és, probablement, el període vital que, juntament amb la infància (moltes vegades, idealitzada), ha inspirat el més gran nombre d’històries a creadors de tota mena. És evident, si ens parem a pensar, que el pas de la infantesa a l’edat adulta resulta tan revelador com, malauradament, traumàtic i dolorós, en la gran majoria de casos. D’aquest patiment parla, precisament, La tristeza de los ogros, escenificant en forma de conte cruel diversos exemples reals com el d’un jove alemany que va matar als seus companys d’institut, una adolescent que va estar segrestada 10 anys en un soterrani o algun succés espanyol com el de les nenes d’Alcasser. La grandesa de posar la mirada sobre aquests fets terribles és comprovar com, darrere de la tragèdia, s’amaguen sentiments, pors i conflictes emocionals que, en realitat, són compartits per la gran majoria de joves. El director Fabrice Murgia, d’aquesta manera, fa una esfereïdora reflexió sobre la cara més podrida de la societat contemporània, en contraposició a la puresa essencial d’un jovent que, en moltes ocasions, se sent trist, perdut i alienat davant un món adult que els maltracta, els menysprea o els ignora. Són molt interessants els recursos visuals que es fan servir, alguns dels jocs escènics i, en general, la utilització d’elements propers als referents cinematogràfics, televisius i culturals dels protagonistes. Potser el seu problema és caure en algunes reiteracions innecessàries o en estridències i efectismes poc subtils, tractant-se d’un material tan delicat. L’esperit de denúncia, en part, justifica, però, aquestes decisions en el context d’un conjunt que, en definitiva, aconsegueix resultar torbador, inquietant i obre un debat necessari i incòmode de la manera artísticament més radical i decidida.

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l'any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 - Odéon-Théàtre de l'Europe).

Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena.

Quan entrem a la Sala l'actriu Andrea de San Juan està ja sobre l'escenari, recorrent l'espai escènic d'una banda a l'altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a les cortines laterals i amb una veu ridículament distorsionada, recitant una vegada i un altre, i un altre, i un altre ... les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant; ... i ho fa reiteradament fins a l'avorriment, inclús quan ja passen gairebé 10 minuts del teòric inici de la sessió. Vaja ... comencem malament.

La idea inicial del projecte és atractiva, malgrat la cruesa del plantejament de retratar l'horror d'uns joves incomunicats amb la societat en què viuen, d'uns adolescents que temen entrar a l'edat adulta i que no volen acceptar els rols que la societat els té preparats pel seu futur més proper. Un plantejament que vol convidar a una reflexió a tota la societat, als mateixos adolescents, als pares, al món educatiu, ... que intenta destapar la incapacitat de la societat en resoldre petites actes (teòricament sense importància) que poden acabar en desgràcies o atemptats massius, cada vegada més comuns en qualsevol lloc del planeta.

Per sort, nosaltres sabíem el que anàvem a veure i havíem llegit en quines històries es basava aquesta proposta escènica. Creiem sincerament que si l'espectador entra al Teatre sense haver llegit com a mínim el programa de mà, surt igual que ha entrat, sense comprendre clarament el que ha vist. Quan això passa, la direcció de la proposta ha errat clarament el tret.

Un text inicialment escrit per Fabrice Murgia, basat en dues històries reals ocorregudes l'any 2006. La de Bastian Bosse (Nacho Sánchez) un noi de 18 anys que va disparar als alumnes del seu institut abans de suïcidar-se, i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch (Olivia Delcán) que va aconseguir escapar del seu captor que la va tenir retinguda durant vuit anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador, l'informàtic Wolfgang Priklopil.

El text ara ha estat adaptat i allargassat per Borja Ortiz de Gondra, que ha incorporat algunes històries més (creiem que amb calçador) simplement explicades per la narradora; la història del cas de Laetitia, en coma en un hospital; el cas del crim d'Alcàsser, l'any 1992, el de les tres adolescents de 14 i 15 anys del País Valencià que van ser segrestades, violades i assassinades, que va ser explotada immoralment des de la tele-escombraria del nostre país..... i una fugaç referència de ficció a un passatger mort que passeja amunt i avall de la Línia 3 del metro de BCN, aparentment dormint.

Creiem que el paper de la narradora s'ha potenciat en excés i això juga en contra de les històries que la proposta vol explicar. Andrea San Juan, ha estat disfressada a mig camí entre una nena i la núvia cadàver, amb la cara i el vestit ensangonat, que mes que "por" aconsegueix arribar a fer riure; ella protagonitza clarament la proposta i la lastra gronxant-se o anant d'una punta a l'altre de l'escenari amb una veu forçadament ridícula. Tot i això, quan la veu deixa la distorsió, ens adonem que l'actriu defensa el seu paper com pot i potser és la millor intèrpret de la representació.

Els altres dos actors fan el que poden, Nacho Sánchez (encara se salva) i Olivia Delcán (no ens vam creure la seva interpretació), tancats en dos petitíssims espais a esquerra i dreta al fons de l'escenari i darrere d'uns vidres; únicament els veiem quan aquests cubicles són il·luminats i les seves expressions les veiem engrandides a la pantalla, a partir de càmeres que ells mateixos maneguen. Nosaltres estàvem al centre de la fila 1 i així i tot els vam trobar llunyans i no solament físicament, sinó en tots els sentits.

Som molt conscients dels elogis que està rebent per part de la crítica, però malauradament nosaltres no hem connectat amb la proposta ni un sol segon, perquè ens ha decebut i molt; No ens ha agradat la posada en escena i encara menys la direcció de la proposta.

Una d'aquelles poquíssimes nits que podem dir que ens hem penedit d'haver decidit sortir de casa per anar al Teatre i això dit per nosaltres... ja sabeu el que vol dir.

La nostra valoració és de 1 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ