Comprar entradas para La tristeza de los ogros

La adolescencia es una etapa de la vida muy vulnerable, extremadamente frágil y sensible, a pesar de que tenga una apariencia marcada por la rebeldía y el inconformismo. Las noticias sobre adolescentes que han sufrido bulling, abusos de todo tipo o sencillamente que han sido víctimas de las redes sociales son cada vez más numerosas. Fabrice Murgia coge dos casos muy singulares, el de una chica que estuvo ocho años secuestrada y el de un chico alemán que decidió disparar contra sus compañeros de instituto, a pesar de que podría haber escogido entre una retahíla de casos horripilantes e igualmente reales. Con todo esto, el autor aprovecha para hablar de las tristes existencias de estos jóvenes, pero también de la cobardía, de la incomprensión, del aislamiento y, como no, de un pequeño hilo de esperanza. Incluso le queda tiempo para hacer un apunte al caso de las tres niñas de Alcásser y al lamentable espectáculo periodístico que desencadenó.

La dirección, del mismo Murgia, es ágil y provocadora. Desde un buen comienzo juega con el espacio sonoro, los dos habitáculos cerrados donde se confina a los protagonistas y una maestra de ceremonias muy especial que reparte juego, aporta toques de humor y conduce el destino de los personajes. La utilización del vídeo también demuestra una gran inteligencia escénica, y el recurso del micro (con la consecuente deformación de las voces) acaba por crear un tipo de universo ficticio que aporta una cierta distancia a tanto dramatismo. Las interpretaciones de los jóvenes Olivia Delcán, Andrea San Juan y Nacho Sánchez son el otro gran acierto de un espectáculo, que quizás podría haber pulido algo más su dramaturgia, pero que muestra tanta verdad y tanta rabia que lo hacen absolutamente necesario e imprescindible.

A la izquierda, una chica –soñadora e inocente Olivia Delcán- secuestrada en un sótano oscuro. A la derecha, un chico –rabioso y enérgico Nacho Sánchez- aislado en su habitación, cansado y enfadado por no entender ni ser entendido. Aunque en prisiones de distinta naturaleza, ambos están encerrados. Y en los dos abundan los sueños rotos, las esperanzas truncadas, los recuerdos hirientes y los deseos ahogados. Los dos intentan expresarse, comunicarse con el exterior mediante cámaras, pero ninguno lo consigue. Y al final los dos escaparán, tomando para ello decisiones drásticas y extremas. En medio de ambos queda la adolescencia que les une, personificada por una especie de fantasma de la niñez. Una diabólica y omnisciente maestra de ceremonias –Andrea de San Juan- que con una interpretación sobrecogedora y la ayuda de la técnica provoca conmoción y miedo a partes iguales.

Lee la crítica completa aquí.

La adolescencia es, probablemente, el periodo vital que, junto con la infancia (muchas veces, idealizada), ha inspirado el mayor número de historias a creadores de todo tipo. Es evidente, si nos paramos a pensar, que el paso de la niñez a la edad adulta resulta tan revelador cómo, desgraciadamente, traumático y doloroso, en la gran mayoría de casos. De este sufrimiento habla, precisamente, La tristeza de los ogros, escenificando en forma de cuento cruel varios ejemplos reales como el de un joven alemán que mató a sus compañeros de instituto, una adolescente que estuvo secuestrada 10 años en un sótano o algún suceso español como el de las niñas de Alcasser. La grandeza de poner la mirada sobre estos hechos terribles es comprobar cómo, detrás de la tragedia, se esconden sentimientos, miedos y conflictos emocionales que, en realidad, son compartidos por la gran mayoría de jóvenes. El director Fabrice Murgia, de este modo, hace una aterradora reflexión sobre la cara más podrida de la sociedad contemporánea, en contraposición a la pureza esencial de una juventud que, en muchas ocasiones, se siente triste, perdida y alienada ante un mundo adulto que les maltrata, les desprecia o les ignora. Son muy interesantes los recursos visuales que se usan, algunos de los juegos escénicos y, en general, la utilización de elementos cercanos a los referentes cinematográficos, televisivos y culturales de los protagonistas. Quizás su problema es caer en algunas reiteraciones innecesarias o en estridencias y efectismos poco sutiles, tratándose de un material tan delicado. El espíritu de denuncia, en parte, justifica estas decisiones en el contexto de un conjunto que, en definitiva, consigue resultar perturbador, inquietante y abre un debate necesario e incómodo de la manera artísticamente más radical y decidida.

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l'any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 - Odéon-Théàtre de l'Europe).

Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena.

Quan entrem a la Sala l'actriu Andrea de San Juan està ja sobre l'escenari, recorrent l'espai escènic d'una banda a l'altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a les cortines laterals i amb una veu ridículament distorsionada, recitant una vegada i un altre, i un altre, i un altre ... les mateixes frases del relat de l'ogre que es cruspeix els seus propis fills per continuar regnant; ... i ho fa reiteradament fins a l'avorriment, inclús quan ja passen gairebé 10 minuts del teòric inici de la sessió. Vaja ... comencem malament.

La idea inicial del projecte és atractiva, malgrat la cruesa del plantejament de retratar l'horror d'uns joves incomunicats amb la societat en què viuen, d'uns adolescents que temen entrar a l'edat adulta i que no volen acceptar els rols que la societat els té preparats pel seu futur més proper. Un plantejament que vol convidar a una reflexió a tota la societat, als mateixos adolescents, als pares, al món educatiu, ... que intenta destapar la incapacitat de la societat en resoldre petites actes (teòricament sense importància) que poden acabar en desgràcies o atemptats massius, cada vegada més comuns en qualsevol lloc del planeta.

Per sort, nosaltres sabíem el que anàvem a veure i havíem llegit en quines històries es basava aquesta proposta escènica. Creiem sincerament que si l'espectador entra al Teatre sense haver llegit com a mínim el programa de mà, surt igual que ha entrat, sense comprendre clarament el que ha vist. Quan això passa, la direcció de la proposta ha errat clarament el tret.

Un text inicialment escrit per Fabrice Murgia, basat en dues històries reals ocorregudes l'any 2006. La de Bastian Bosse (Nacho Sánchez) un noi de 18 anys que va disparar als alumnes del seu institut abans de suïcidar-se, i el cas de la jove austríaca Natascha Kampusch (Olivia Delcán) que va aconseguir escapar del seu captor que la va tenir retinguda durant vuit anys, del 1998 i el 2006, quan Natasha va poder fugir, provocant també el suïcidi a les vies del tren del seu segrestador, l'informàtic Wolfgang Priklopil.

El text ara ha estat adaptat i allargassat per Borja Ortiz de Gondra, que ha incorporat algunes històries més (creiem que amb calçador) simplement explicades per la narradora; la història del cas de Laetitia, en coma en un hospital; el cas del crim d'Alcàsser, l'any 1992, el de les tres adolescents de 14 i 15 anys del País Valencià que van ser segrestades, violades i assassinades, que va ser explotada immoralment des de la tele-escombraria del nostre país..... i una fugaç referència de ficció a un passatger mort que passeja amunt i avall de la Línia 3 del metro de BCN, aparentment dormint.

Creiem que el paper de la narradora s'ha potenciat en excés i això juga en contra de les històries que la proposta vol explicar. Andrea San Juan, ha estat disfressada a mig camí entre una nena i la núvia cadàver, amb la cara i el vestit ensangonat, que mes que "por" aconsegueix arribar a fer riure; ella protagonitza clarament la proposta i la lastra gronxant-se o anant d'una punta a l'altre de l'escenari amb una veu forçadament ridícula. Tot i això, quan la veu deixa la distorsió, ens adonem que l'actriu defensa el seu paper com pot i potser és la millor intèrpret de la representació.

Els altres dos actors fan el que poden, Nacho Sánchez (encara se salva) i Olivia Delcán (no ens vam creure la seva interpretació), tancats en dos petitíssims espais a esquerra i dreta al fons de l'escenari i darrere d'uns vidres; únicament els veiem quan aquests cubicles són il·luminats i les seves expressions les veiem engrandides a la pantalla, a partir de càmeres que ells mateixos maneguen. Nosaltres estàvem al centre de la fila 1 i així i tot els vam trobar llunyans i no solament físicament, sinó en tots els sentits.

Som molt conscients dels elogis que està rebent per part de la crítica, però malauradament nosaltres no hem connectat amb la proposta ni un sol segon, perquè ens ha decebut i molt; No ens ha agradat la posada en escena i encara menys la direcció de la proposta.

Una d'aquelles poquíssimes nits que podem dir que ens hem penedit d'haver decidit sortir de casa per anar al Teatre i això dit per nosaltres... ja sabeu el que vol dir.

La nostra valoració és de 1 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ