Todas las noches de un día

"Quanta bellesa!" aquest va ser el meu primer pensament en sortir de gaudir de Todas las noches de un día. Un espectacle que conté una bellesa creada a través d'una història dura, molt dura, que explicada d'una altra manera podria convertir-se en notícia de la secció de successos de qualsevol mitjà groguista, però que Alberto Conejero escriu amb tal poètica que és una delícia amb la que gaudir en cada frase.

A sobre de l'escenari Carmelo Gómez i Ana Torrent, molt ben dirigits per Luis Luque, representen a Samuel, el misteriós i reservat jardiner que té cura de l'hivernacle de la Sílvia, una enigmàtica dona que porta un temps desapareguda. L'obra se centra en el dia que la policia ve a prendre declaració a Samuel, que segueix habitant aquest paratge des que Sílvia va desaparèixer, tenint cura del jardí que ella tant estimava. Samuel, ajudat pel fantasma de la Sílvia, va narrant a la policia el que sap sobre el parador d'ella. El comissari de policia no està a sobre de l'escenari, sinó que Samuel mira directament als ulls del públic per explicar els fets. Una cosa que li dóna encara més força al text i als personatges.

Per a mi cal destacar el treball actoral dels dos, però sobretot de Carmelo Gómez, amb un personatge que veiem passar del present al passat: sense que doni temps a parpellejar el veiem oscil·lar entre el jove noi que va arribar anys enrere a treballar al jardí de Silvia i l'home pertorbat i trist que s'ha adobat amb els anys. Dos personatges que el text, la direcció i el treball actoral aconsegueixen que empaticemos amb ells, compartim les seves vivències, ens enternezcamos i comprenguem el seu turment.

També ajuda a enamorar-se de l'obra la preciosa i acurada escenografia, de Monica Boromello i la il·luminació creada per Juan Gómez-Cornejo.

Una història d'amor, desamor, violència, abandó i tendresa explicada d'una manera que resulta pura poesia.

Todas las noches de un día és un text signat per Alberto Conejero que es va alçar com a guanyador del III Certamen Jesús Campos organitzat per l'AAT el 2015. Al novembre d'aquest mateix any va arribar a les meves mans i recordo haver-ho devorat tan ràpid que vaig haver de fer una altra lectura per poder digerir tota la vida que hi havia al procés d'escriptura. Vaig quedar tan captivada per la trama, que veure-ho muntat, em produïa moltíssima inquietud per la dificultat que comportava traslladar l'hermetisme del text, la seva cadència i sobretot el contingut poètic del mateix. L'encarregat d'aquesta àrdua tasca és Luis Luque, qui, de manera molt natural, converteix la funció en un goig per als sentits.

Parafrasejant el dramaturg, "Todas las noches de un día és una història d'amor sobre la incapacitat d'estimar". L'acció transcorre en el present en un hivernacle en què Samuel (Carmelo Gómez) és interrogat per la policia després de la desaparició de Silvia (Ana Torrent). Un dia és el que dura la seva declaració i en aquesta línia del present recorda totes les nits que va passar amb ella. Resulta molt curiós com el personatge més real que és la figura del policia, és la que no es veu, i el de la Sílvia, més irreal, sí. Des del meu punt de vista em sembla excel·lent la juxtaposició de cossos en escena escollida per Luque, que d'aquesta manera aconsegueix relegar el paper de policia a tots els espectadors que vam assistir a la funció.
Luque ha sabut interpretar la lluita simbòlica entre la llum i la foscor del cicle de les plantes perquè la trobada dels protagonistes en realitat és llum intentant esquivar la foscor. Això també podem veure-ho en el quadre de llums representant el passat enfosquit i el present lluminós i colorit. Deixa que el muntatge respiri de la poètica del text sense allunyar de la realitat i aconsegueix relatar les coses més sòrdides sense que deixin de semblar belles.

Totes les nits d'un dia és una obra en la qual el temps és una de les columnes vertebrals del text. Temps que s'ha oblidat dels nostres protagonistes convertint-los en dos éssers turmentats que s'han posat a una de les seves ribes bé com acte de resistència o bé com un sacrifici.

Encara que l'elecció dels intèrprets, a priori, no em semblava encertada, potser com a conseqüència de la lectura del text, he de reconèixer que veure'ls en escena és un delit absolut. Tots dos, dibuixen amb una naturalitat sorprenent l'arc dels seus personatges que permet a l'espectador veure l'evolució dels mateixos.

La resta d'elements, com l'escenografia, obra de Mónica Boromello, i la música, creació de Luis Miguel Cobo, troben la proporció àuria per convertir l'hivernacle en un lloc on es conrea la bellesa inútilment i es reclama la bellesa de la paraula i en el qual la música cobra molt protagonisme. És una funció que parla del silenci i que ens obliga a escoltar les plantes.

La setmana passada teníem previst anar a veure aquesta proposta al Teatre Goya, però sembla que a causa d'un sobtat despreniment de retina de l'actriu protagonista, Ana Torrent, va obligar a suspendre, i fins aquesta setmana no s'han pogut reprendre les representacions amb Emi Ecay en el paper de Sílvia.

TODAS LAS NOCHES DE UN DIA, és un text d’Alberto Conejero dirigit per Luís Luque  i amb Carmelo Gómez en el paper de Samuel.

Un text melodramàtic, íntim i profundament poètic, que es vesteix de thriller per explicar-nos la història d'una dona trencada per un passat desconegut per nosaltres i la del seu jardiner, un home que també ha fugit del seu passat i es refugia en aquest hivernacle. En paraules del seu autor, són dos personatges plens d'ombra que lluiten per trobar una mica de llum. Dues persones atrapades en un passat, que no arribem a conèixer, però que marca el seu present i el seu futur.

Una proposta que presenta salts en el temps i que inicialment ens descol·loca una mica fins que entenem que ella és una il·lusió, un record i que ell està responent les preguntes de la policia mentre recorda. Una història d'amor impossible entre dues persones allunyades i properes alhora. Un monòleg que en realitat és un diàleg, i un tercer personatge que no hi és, un policia que interromp les declaracions d'en Samuel, i el fa retornar al present.

Carmelo Gómez ens ha regalat una interpretació magnífica d’en Samuel, un jardiner enamorat de la seva mestressa que ens narra la seva relació amb ella, la seva admiració per ella, a través de les declaracions que fa a la policia.

Emi Ecay ens presenta a la Silvia,  una dona vulnerable que s’escuda sota el seu rol de mestressa, de dona forta i dominant que amaga un gran dolor i una gran feblesa.

Unes interpretacions d'una gran tendresa, plenes de matisos, de dues persones ferides per la vida que s'amaguen en un món només per ells, que representa l'hivernacle, que tots dos estimen, que tots dos cuiden. Dues persones soles que es troben en un espai on tot sembla possible. Una proposta que posa en escena el dret a decidir morir quan la vida resulta insofrible.

Excel·lent la direcció de Luís Luque que ha sabut donar al Samuel el protagonisme que el text l'imposa, sense oblidar el pes i la llum que desprèn el personatge de la Silvia, i la magnífica utilització dels tempos per fer intervenir al tercer personatge absent.

Una magnifica escenografia de Monica Boromello que ens situa ràpidament en un espai tancat, aïllat, on sembla que el temps quedi en suspens mentre la vida continua fora. Veiem les plantes sense que hi siguin i amb els jocs de llum de Juan Gómez-Cornejo copsem i entenem la relació que s'ha establert entre el jardiner i la seva mestressa.

La música de Luis Miguel Cobo i el vestuari d’Almudena Rodriguez acaben de vestir un espectacle certament rodó, magnífic i d’una gran força poètica.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Aquest íntim i pertorbador melodrama d'Alberto Conejero ens explica la història d'una dona trencada i el seu reservat jardiner. L'autor barreja els grans temes propis d'aquest gènere, com són l'amor impossible, l'eterna espera o el pes dels records, amb elements propis del thriller per a oferir-nos una història intrigant i poètica a parts iguals. Partint de l'interrogatori policial al qual s'enfronta el jardiner Samuel després de la desaparició de Silvia, anem descobrint la història darrere d'aquests misteriosos personatges de forma ben dosificada en el temps.

La direcció de Luis Luque aconsegueix potenciar la força del text amb uns personatges plens de matisos i una ambientació fantasmagòrica. Cal destacar l'increïble treball actoral de Carmelo Gómez i Ana Torrent, que lluny de caure en la sovint excessiva artificiositat del gènere, aconsegueixen una interpretació versemblant sense sacrificar cap de les emocions en joc. Però a més d'aquestes dues bèsties escèniques, existeix un tercer personatge omnipresent que ens captiva, l'hivernacle. L'espai adopta un paper crucial en la construcció del relat. Un espai simbòlic, asfixiant, decadent però esperançador alhora. Un refugi que protegeix als personatges al mateix temps que els condemna.

És de nit a un espai fred i misteriós tot i que amb un toc càlid. Dos personatges. Qui són? Quina relació tenen? Inquietant, ens tenen allà pendents de la seua distància tan pròxima. Diríem que es coneixen poc. Es coneixen? Es coneixen massa...però...De sobte tot canvia i entra més gent. Persones que veiem i escoltem tot i no ser-hi presents físicament ni emetre un so, junt amb les persones que veiem, que són presents físicament tot i que... Només dos actors en escena i diverses realitats, diàlegs i personatges ocupant tot l’espai, i com a espectadors no ens perdem ni un moment tot i que no sabem que està passant. I així és com sense adonar-nos-en ja estem atrapats a la història, una història que ens van desvetllant molt a poc a poc.

Tinyen la violència amb un toc molt tendre, i ens mostren la bellesa del dolor. Dos éssers atrapats en un passat que sense desvetllar-se, impregna tota la peça. Dos personatges espectacularment treballats, amb tots els seus matisos, que es troben a un racó del món molt especial, d’una manera molt especial. Una escenografia molt encertada no sols per la part visual, pel fet de ser bonica, sinó perquè ajuda molt a l’atmosfera i perquè dona joc.  Un joc ben jugat. Permet un ús dels espais amb possibilitats, també enriquit pel bon treball interpretatiu i de direcció que respirem des del primer moment. No hi ha gran cosa i res està perquè si. I, al mateix temps, la cambra està plena, i la veiem així a través de la mirada dels intèrprets.

Emocions molt intenses en una realitat aparentment monòtona i calmada. Una realitat permanentment grisa en la viuen immersos els protagonistes i ara nosaltres, en la que podem trobar moments petits d’una llum tènue a través de la relació entre ells. Una persona innocent encara que amb un punt que no aconseguim desxifrar,... potser massa innocència...una altra que aparentment està de volta de tot.

 

Tot i que no és una història innovadora ni utilitza recursos molt originals, potser el que la fa destacar és precisament això: que tot i així captiva. I això pot ser degut a la gran qualitat del muntatge.

 

Un guió molt poètic, enriquit amb una bona direcció i una interpretació delicada i elegant.

 

La reina de la nit. La resistència. Unes tisores, la sorra, un vestit vermell. Vermell. Fosc.

 

Estem davant d'un thriller, però sobretot estem davant d'un melodrama, d'una història romàntica i senzilla que sembla extreta d'una novel·la decimonònica. El relat del jardiner que s'enamora de la senyora de la casa contrasta una mica amb la contemporaneïtat del text, on es parla d'urbanitzacions i on intuïm els cotxes de policia darrera de les vidrieres. Hi ha moments en que fins i tot l'esperit de Tennessee Williams es deixa veure en el turmentat passat de la protagonista, però sigui com sigui estem davant d'un text del 2015 d'Alberto Conejero, el mateix autor de La piedra oscura. Es tracta d'un text amb forta càrrega poètica i amb una potent ambientació, d'aquelles que de seguida ens col·loquen en estat d'alerta.

Però l'espectacle creix, sobretot, per l'hàbil direcció de Luis Luque i per la interpretació dels dos únics actors. Ana Torrent està esplèndida en el retrat del seu fràgil i inestable personatge, però el treball de Carmelo Gómez està en una altra categoria... difícil de catalogar. La quantitat de matisos i el mostrari de recursos actorals deixa astorat a l'espectador i demostra que la seva genialitat està a l'alçada dels més grans. Val la pena veure'l de prop, captar els petits detalls i deixar-se d'opinions prefixades. Gómez es converteix en un jardiner que ens mostrarà la seva tendresa i la seva fúria, els seus sentiments més profunds i els seus fantasmes.

Malgrat el menyspreu que rep sovint com a gènere teatral, el melodrama ofereix moltes més possibilitats del que la gent, en general, pensa. Todas las noches de un día és un bon exemple de com es pot jugar amb les seves regles i expandir els seus horitzons però, al mateix temps, abraçar sense prejudicis el seu caràcter emocional. L’obra proposa una fosca història d’amor confeccionada amb intel·ligència i uns magnífics diàlegs que impregnen irremeiablement de tristesa i melancolia l’espectador. Alberto Conejero, que ja va demostrar la seva valia com a dramaturg amb l’impressionant La piedra oscura, repeteix to però arrisca molt més en aquest relat on els records i el dolor són el motor de la narració. Potser el gran mèrit de l’espectacle és saber combinar el melodrama amb altres gèneres com el thriller, elements del terror i un cuidat llenguatge poètic que enriqueix l’aposta i fa que, certs passatges, resultin una veritable delícia d’escoltar. El director Luis Luque també ha sabut agafar-li amb audàcia el pols al muntatge, potenciant l’atmosfera i les interpretacions, terreny en el qual Carmelo Gómez ens regala un memorable recital actoral. Jutjada en detall, podríem considerar que el millor del text és la seva poesia però també la intriga que genera. Per aquest motiu, és una llàstima que, arribats a cert punt, es caigui en donar massa explicacions a coses que potser tenien més interès quan formaven part d’un misteri a mig resoldre. En qualsevol cas, estem davant d’un teatre de text d’alta qualitat contemporània que reconeix obertament les influències clàssiques de les quals beu sense perdre vigència i modernitat.

Anhel i delicadesa són els conceptes que m'evoca Todas las noches de un día, un desitjat muntatge projectat des de fa temps pel poètic dramaturg Alberto Conejero i el director Luis Luque, productor de bellesa escènica.

Totes les nits d'un dia està explicada des Samuel, un jardiner ( "cal estimar l'espera per ser jardiner") que té cura del jardí d'una enigmàtica dona, la Sílvia, que ha desaparegut ( "Quant de temps ha de passar perquè qui es hagi anat desaparegui? "). Samuel i Silvia, dos personatges presos pel seu passat i embolicats per una promesa.

Des del principi, es respira estranyesa i ensomni cap als dos. Ella, interpretada per Ana Torrent, transita amb subtilesa entre vitalitat i intensitat, amb ressons de la Senyoreta Julia i de Doña Rosita la soltera; ell, Carmelo Gómez, encarna una tendresa commovedora arrelada a la terra i en la cura.

Luque materialitza amb precisió i solvència la poètica escènica de Conejero en una posada en escena que acobla sense forçar la il·luminació de Juan Gómez-Cornejo, l'escenografia de Monica Boromello i l'espai sonor de Luis Miguel Cobo. Un brillant equip creatiu que possibilita la creació i ruptura d'atmosferes segons els nivells de narració.

Per què cal veure Todas las noches de un día? Perquè és funció sobre l'anhel d'amor, l'abandó, la tendresa, els records, la terra, l'autoengany, la capacitat d'estimar i les promeses. En fi, una història madura explicada des d'una calidesa poètica, intensa però continguda.

El texto de Alberto Conejero está recubierta por una capa espesísima (en el mejor sentido) de thriller que concentra en sí misma lo bueno y lo menos bueno de la propuesta. El armazón es inquebrantable e incluye todos los elementos de género que apuntalan aún más, si cabe, la estructura de Todas las noches...: fantasma, misterio, femme fatal...

El mayor interés recae, sin embargo, en la tensión que sobrevuela la representación entre el silencio que ha escogido Samuel como modo de vida, y la obligación de romperlo que irrumpe en un momento dado. La emoción surge en los instantes en que ese silencio empieza a resquebrajarse y las palabras hacen su aparición.

El equilibrio entre el peso de la trama y la reflexión sobre el lenguaje y el silencio como elección acaba decantándose por la historia, y el montaje resulta demasiado convencional.