The hours

La grandesa de Les hores, la novel·la més recordada i premiada de Michael Cunningham, és que uneix a personatges femenins de vàries èpoques sota el paraigües d’un personatge de ficció, la senyora Dalloway. Aquest personatge, escrit a principis del segle XX per Viginia Woolf, s’erigeix com a símbol de la dona que vol prendre decisions per si mateixa en una societat i un moment cultural que li va totalment en contra. El feminisme, la repressió sexual, la mort... Temes recurrents d’una novel·la que ha passat a la posteritat per la seva frase inicial: “La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors.”

I aquí també hi ha flors, i els preparatius d’una festa, i un poeta deprimit, i un final tràgic... The hours és un compendi de tot plegat: el moment en que la pròpia Woolf escriu la novel·la, la història d’una lectora del llibre a Los Angeles del 1949 i els preparatius de la festa que Clarissa Vaughn (una moderna senyora Dalloway) està preparant per al seu amic Richard al Nova York dels anys noranta. El muntatge d’Eline Arbo ho uneix tot amb un escenari circular i giratori en el que els elements decoratius serveixen per a les tres històries. Una estructura molt similar a la de la novel·la – i també a la de la pel·lícula d’Stephen Daldry- però amb un novetat, la utilització del personatge de Richard com a narrador i cohesionador de les tres històries.

El gran mèrit d’Arbo és saber donar coherència escènica a la complicada estructura de Cunningham, i crec que ho aconsegueix gràcies a bones decisions teatrals, a un complex entramat tècnic i a un repartiment molt encertat. Destaquen, especialment, Chris Nietvelt en el paper de Virginia Woolf i Steven Van Watermeulen en el del narrador principal. Una adaptació meritòria i un muntatge carregat d’encerts i decisions tan belles com arriscades.