Si per alguna cosa es recorda el Festival Grec de 2013 és per descobrir una companyia i un director holandesos extraordinaris: Toneelgroep i Ivo van Hove. Han passat els anys i continuen vives en la memòria aquelles Roman Tragedies omplint durant hores de gran teatre l’escenari de la Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Tornarien el 2014 (The Fontainhead), el 2015 (La voix humaine) i el 2019 (A Little Life), ja reconvertits en l’International Theater Amsterdam (ITA). I van començar a fer-se familiars rostres com el de Steven Van Watermeulen, Marieke Heebink i Chris Nietvelt.
Justament els tres noms —es troba a faltar Hans Kesting— que figuren en el repartiment de The Hours, l’adaptació escènica de la novel·la de Michael Cunningham que convertida en pel·lícula per Stephen Daldry li va valer a Nicole Kidman un Oscar. Diuen que el va guanyar per un nas, per la pròtesi que li van posar per assemblar-se més al perfil de Virgínia Woolf. Però no ens deixem enganyar per l’aparent familiaritat de la companyia i, fins a un cert punt, la posada en escena. Aquest espectacle porta la signatura de la noruega Eline Arbo (1986), des del 2023 nova directora artística de l’ITA, institució en la qual ja portava un temps involucrada com a directora artística associada.
Arbo debuta a Barcelona —sempre és d’agrair que bufin per la ciutat nous aires europeus— amb la segona part de la seva trilogia de “l’autoconsciència”, inaugurada el 2022 amb The Years d’Annie Ernaux i tancada aquest 2025 amb The Laws de Connie Palmen. Els tres capítols amb el cercle com a leitmotiv escenogràfic. En el cas de The Hours (‘Les hores’), el públic es trobarà amb un giratori en continu moviment per explicar una jornada en la vida de tres dones separades per dècades i unides íntimament per un llibre: La senyora Dalloway. El dia en què Woolf comença a escriure la seva cèlebre novel·la; una dona (Laura Brown), perfecta model de l’esposa i mare del somni americà dels suburbis blancs de postguerra, té una dolorosa revelació vital després de llegir el llibre; una escriptora (Clarissa Vaughan), una rèplica de la Dalloway mateixa de finals del segle XX, organitza una festa per al seu amic i poeta malalt de SIDA. Arbo es permet una llicència respecte al text original: la incorporació de Cunningham mateix com a narrador.
Segons la directora, “és una història increïblement bella de tres dones les vides de les quals estan inextricablement unides. Totes tres lluiten amb els rols que els han assignat i busquen la seva pròpia llibertat. El que m’encanta del llibre és com aconsegueix combinar qüestions existencials amb temes socials a través de trames paral·leles. En retratar dones d’èpoques completament diferents, sorgeixen preguntes sobre el nivell d’emancipació actual i els patrons de rols que es troben profundament ocults en la nostra cultura”.
Arbo, nascuda en Tromsø, ciutat situada en el cercle àrtic, en el si d’una família de ferma militància progressista, es caracteritza per un teatre marcadament físic, sempre compromès amb qüestions socials i feministes —està convençuda que el teatre només s’entén com un acte col·lectiu de transformació social— i amb la música sempre present com a element diferencial de les seves posades en escena, com també passa en aquest muntatge. Una figura indissociable de les seves creacions és la del músic, compositor i estret col·laborador Thijs van Vuure.
Més informació, imatges i entrades a:
