En la solitud dels camps de cotó

Penso que cal tota una vida per entendre Bernard-Marie Koltès, que és un d'aquells autors que, cada cop que el llegeixes (i llegir-lo també és anar a sentir-lo al teatre), et diu quelcom diferent en funció del teu moment vital, perquè aquesta és la virtut de la poesia, la força de la metàfora, que és capaç de despertar associacions diferents al nostre cervell depenent del que ens balli pel cap.

Aquesta vegada, Koltès em va parlar del moment just abans de conèixer algú, d'aquell espai de possibilitat, però també de perill, que es crea quan ens arrisquem a endinsar-nos en la vida de l'altre; a establir aquesta transacció de la que es parla tota l'estona. A mi, el text em va intoxicar com el bon licor i, dies després, encara em balla pel cap.

Més informació a Somnis de teatre

Impecable, retòric, contundent... on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s'assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va  d'una llum "allà a dalt" fins a una llum "allà a baix". Un lloc on el terra s'inclina i el cel s'abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t'ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s'encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de l'escenari. Oh! quin gust escoltar a actor que projecten bé la veu perquè sigui rebuda des de tots els recons; ho enyorava.

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2khdmWF

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra.

En la solitud dels camps de cotó és un poema a dues veus. En una escenografia molt suggerent i una il·luminació molt ben trobada per reflectir la foscor de la situació, dos personatges creuen les seves mirades i van establint un diàleg sense alternativa d’entesa. L’actuació és magistral. No podia ser d’altra manera perquè el poema m’arribés. És plena de matisos. I el text és ple de metàfores i parla sobre els desitjos no aconseguits i les ofertes no desitjades, en un intercanvi comercial impossible.  La direcció és molt bona i dóna als personatges la mobilitat suficient per fugir de la possible monotonia en recitar un text com aquest.

Ja veieu que m’ha agradat molt. Ara ha arribat el moment de llegir l’obra, per captar tota la lletra.

La llibreta d'en Pep

Els primers versos de Koltès ressonen a les fosques a la Sala Petita del TNC, i reverberen com si haguessin estat pronunciats fa molt de temps i els hagués proferit algú que ens ha precedit en gairebé tot, quelcom primigeni. El cant monòton d'Andreu Benito, tan d'ell i de ningú més, enfasitza la condició mítica de les primeres paraules d'un clàssic modern que ens interpel·la sense embuts des del primer segon.

Sebastià Brosa s'inventa una plataforma que figura de manera eficaç un carreró d'una perifèria (un no-lloc) on dos homes que esdevindran comerciant (Andreu Benito) i client (Ivan Benet) creuen una mirada en l'entrellum. Aquest instant haurà de justificar la necessitat d'esbrinar les possibilitats que hi ha d'establir una negociació durant la qual mai s'esmentarà què ven l'un ni què desitja l'altre.

El text de Bernard-Marie Koltès és enigmàtic i suggerent, complex i ple d'ecos de més enllà de la monotonia quotidiana. Ollé ha entès "La solitud..." com un rite, una mena de cerimonial que potser fa referència a un acte fundacional que es repeteix un cop i un altre. Per a tal cosa ha posat tot l'esforç a trobar el ritme adequat per als monòlegs dialogats koltesians i a posar en evidència que "La solitud..." també és teatre de l'escolta, de personatges que escolten i que són condicionats per allò que escolten.

Benito i Benet duen a terme una lliçó magistral sobre què ha de fer un actor quan només ha d'escoltar a l'escenari. Tots dos encerten el to, agressiu el del punki, i de resignació el del "dealer". Tots dos ens fan viure una experiència que té a veure amb alguna cosa misteriosa i propera que no sabem què és. La riquesa de les interpretacions aconsegueixen fer visible l'invisible, que és tot allò a què ha d'aspirar algú que fa teatre.

La posada en escena, per tant, encerta quan posa l'èmfasi als intents desesperats de dos homes per intentar arribar a un acord i evitar l'enfrontament. L'últim vers és llençat als confins de la història, al passat i al futur, i els espectadors l'entomem amb la pell de gallina. Teatre de la inquietud, teatre de l'angoixa, teatre sagrat al TNC.

M’agraden els reptes i Koltès n’és un. El seus textos són realment complicats i difícils d’entendre en un primer moment.

Us recomano als que hi vulgueu anar, que primer us llegiu l’obra. Jo ho vaig fer, i tot i així , em vaig perdre. Me’l vaig tornar a llegir, vaig entendre moltes més coses, però és tan metafòric, que encara i així hi ha parts de l’obra que no he acabat d’entendre.

Estem davant d’una obra poc convencional, Koltès de convencional no en té rés. Koltès és un autor difícil i el seu text és molt arriscat. Precisament això és que m’agrada d’aquest autor, em fa rumiar i seguir donant-li voltes de tot el que he vist, durant dies i dies, després d’haver vist la funció.

És la primera vegada que es representa una obra d’aquest autor al Teatre Nacional, tot un repte per en Xavier Albertí, que, des de la meva opinió, se n’ha sortit amb nota.

“En la solitud dels camps de cotó”  hi ha una gran càrrega simbòlica i poètica, per aquest motiu en Xavier Albertí va triar a Joan Ollé per dirigir aquesta obra, gran especialista en teatre poètic, i  a més a més, gran amant de l’obra de Koltès.

Joan Ollé sempre sol treballar amb el mateix equip tècnic ( Andrés Cochero (moviment), Míriam Compte (vestuari), Lionel Spycher ( il.luminació), Damien Bazín ( so) , cosa que facilita molt la feina a l’hora de dirigir i portar a escena els seus muntatges. Un altre dels seus col·laboradors més habituals és l’escenògraf Sebastià Brosa, que per aquesta ocasió ha creat una escenografia realment impressionant, de la que fins hi tot podríem dir que,  juntament amb l’Andreu Benito i l’Ivan Benet, és un personatge més dins l’escena.

En Sebastià Brosa ha adaptat el text a l’escena creant un espai gens realista. L’autor no especifica quin és el lloc on transcorre l’acció, però sí que es tracta d’un lloc ocult, fosc, fred,  marginal, abandonat, solitari, perifèric. L’escenografia esdevé visualment contundent, pesant, sòlida i alhora del tot poètica. L’escenografia és molt simbòlica, dues xapes d’aspecte metàl·lic ( terra i sostre); una barreja entre un ring de boxa d’aspecte industrial, que simbolitza el combat dialèctic entre tots dos personatges, i una plataforma de pesatge amb moviment, on tots dos personatges busquen l’equilibri. El moviment de la plataforma provoca el desequilibri en el diàleg.

Es necessita de grans actors per poder memoritzar un text tan complexa, i de difícil comprensió. L’Andreu Benito i l’Ivan Benet, dos actors que pertanyen a escoles diferents, ens han ofert unes interpretacions magistrals difícils d’oblidar. El moviment corporal, la postura, el treball físic i vocal que fan és impressionant. En els seus personatges hem vist tensió, tendresa, duresa, ironia, sarcasme,...

 

Tota l’obra es basa en l’encreuament d’una mirada que hi ha entre tots dos personatges. El pensament que hi ha darrera aquesta mirada és el que s’esdevé tota l’obra.

En aquesta obra podem veure la maldat del ésser humà, els seus instints més animals. L’exploració dels desitjos i les pors humanes. Són dos homes que es mouen per les parts més fosques de l’ésser humà, difícilment comprensibles de manera convencional. En el seu diàleg hi ha una violència instintiva injustificable; és igual qui és qui, ni què ofereix un, ni que vol l’altre, el més important de l’obra està en el duel dialèctic ( dos monòlegs que es van encreuant) més enllà d’un intercanvi comercial.

 

La veritat és que he gaudit moltíssim llegint, veient i analitzant aquesta obra.

 

 

Tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d'avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d'aquest autor.

S'apaguen les llums de la Sala i encara a les fosques, escoltem la veu profunda d'Andreu Benito, com comença a desgranar el text:

"Si vostè camina per fora, a aquesta hora i en aquest lloc, és perquè desitja alguna cosa que no té, i jo puc proporcionar-l'hi, aquesta cosa; perquè si sóc en aquest lloc des de fa més temps que vostè i per més temps que vostè, i si ni tan sols aquesta hora que és la de les relacions salvatges entre els homes i els animals no me n'aparta, és perquè tinc el que cal per a satisfer el desig que passa davant meu, i és com un pes del qual he de deslliurar-me sobre tothom, home o animal, que passi davant meu"

Una posada en escena magnífica, absolutament despullada, per tal de deixar que el text i les interpretacions es puguin gaudir plenament; els dos homes a sobre d'una plataforma fosca i basculant, que s'anirà movent cap a un cantó o cap a un altre, depenent de què els seus arguments convencin o no als espectadors.

Segurament un text no apte per tot tipus de públic i encara menys per segons quins espectadors asseguts en una Sala de Teatre, sense un coneixement previ del que anirà a veure. Al meu costat un home regirant-se a la cadira i mirant l'hora constantment i badallant sense cap intenció de dissimular.

Nosaltres intentem seguir-ho amb atenció, malgrat que en més d'una ocasió ens perdem en el significat de les llargues frases, que desgranen davant nostre els dos actors....

... i no podem evitar-ho, sense voler comencem a comparar com expressen les paraules, i ens adonem que en Andreu Benito, malgrat que la seva interpretació és prou bona, en algunes ocasions "recita" com si es tractés d'un poema, amb una certa "declamació" que ens fa allunyar massa del personatge que interpreta. En canvi, la interpretació d'Ivan Benet ens la creiem des del minut zero, tant per la forma de dir-ho com per l'expressió del seu rostre i fins i tot pels moviments del seu cos.... i ens quedem embadalits amb la seva interpretació.... com si s'hagués convertit en un mag que ens ha fet un encanteri i ens té atrapats.

Malgrat tot, confirmem que a la sortida o en els pròxims dies haurem de llegir-nos el text per intentar captar tot el que aquest vol expressar. Un text que parla de desitjos, d'un acte de seducció entre dues persones enfrontades amb dues maneres molt diferents de veure la vida:

el Dealer és l'home dels camps, l'home pobre, l'exclòs..... sap que les paraules són creació, pensament i ficció i té consciència de la impossibilitat de poder expressar gaires veritats a través d'elles el Client és l'home de les ciutats, l'home ric, l'home sense tradició, el condemnat..... el que fingeix que les seves paraules diuen la veritat..... i segurament no té gaire clar el que recerca.

No ens atrevim a recomanar aquest espectacle a tothom. Creiem que és un text ple de metàfores, que té la seva dificultat per seguir-ho. Nosaltres ens ho hem passat bé, malgrat que hem de reconèixer que hem valorat molt més les interpretacions i la posada en escena, que un text que haurem de llegir per força.

Si destigeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ