Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo correspon a la darrera peça del dramaturg irlandès afincat a Londres John O’Donovan, autor d’una obra extensa i ambiciosa que s’ha estrenat a The Old Vic, Old Red Lion Theatre, New Diorama i al Southwark Playhouse, entre d’altres. L’espectacle està liderat per l’actor Alberto Díaz (reconegut com a director per l’extraordinària adaptació d’El llarg dinar de Nadal).

Sinopsi

És la nit de Sant Joan en una ciutat petita. Hi ha una festa en algun lloc i en Miki i en Rai tenen tot el que necessiten: alcohol, pasta, drogues… I es tenen l’un a l’altre. L’únic problema es que estan atrapats. Atrapats en un terrat. Junts. I mentre esperen que la policia deixi de donar voltes a l’edifici, se n’adonen que s’han de dir algunes veritats. Una comèdia romàntica inusual i agra que ens parla sobre l’amistat, l’amor i la por.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Fugir de tu mateix

Dos amics que són més que amics estan atrapats en un terrat durant la nit de Sant Joan. No és casualitat que el Tantarantana hagi decidit reposar aquesta interessant proposta en ple inici d'estiu i setmana de l'orgull LGTB.

L'escenari és el terrat del teatre, literalment. Aquesta elecció ens ajuda a entrar en la pell dels personatges que mitjançant la seva història ens parlen d'amor adolescent i cerca d'identitat. Una cerca que és especialment conflictiva, per desgràcia encara, quan la teva identitat sexual no es correspon amb la norma.

Després d'atracar una gasolinera i fugint de la policia arriben a aquest terrat amb un ridícul botí, una bossa de coca i una ampolla de whisky. Atrapats en aquest espai a mig camí entre bucòlic i underground, repassaran les seves històries, desitjos i pors. Entendrem que per molta tendresa i complicitat que destil·li la seva relació, el seu entorn hostil i repressor els condemna a viure atrapats i en constant fugida.

Malgrat l'interessant tractament del tema, en alguns moments cau en certs clixés sobre el món homosexual que podríem discutir si realment afavoreixen o condemnen a aquesta comunitat. Sigui com sigui, sempre és d'agrair que se li doni veu a històries d'amor no normatives, especialment quan estan destinades a un públic que formarà la societat del futur. Per això els aplaudeixo.

28/06/2019
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Realitat vulnerable

Un terrat la nit de Sant Joan, dos nois joves que s’amaguen de la policia després de robar en una benzinera. Un té antecedents i està pendent d’un judici. L’altre és el seu amic i, potser, alguna cosa més. Mentre esperen al terrat, acompanyats d’ampolles d’alcohol i una bossa de coca, comencen a rememorar coses que han viscut junts i d’altres que no i que els exposen davant l’altre.

El terrat de l’Àtic 22 amb la posta de sol és un marc incomparable per desenvolupar aquesta història de John O’Donovan sota la direcció d’Alberto Díaz. No es necessita més perquè els dos personatges, aparentment autosuficients i endurits per tot allò que han viscut, despullin la seva ànima l’un davant l’altre, es mostrin la seva amistat, descobreixin les seves pors i admetin que s’estimen.

Marc Balaguer i Pau Escobar són els protagonistes i la seva sintonia es nota des del moment en què trepitgen el terrat. La connexió que arriben a tenir entre els dos, compartint confidències, riures i records dolorosos va incrementant a mesura que els dos personatges van desgranant les seves personalitats davant l’espectador i, també, davant del seu igual a l’escenari.

Un text de fugida i diversió que acaba sent una història romàntica agredolça. Els personatges es van desfent de les seves capes superficials per mostrar qui són realment, sentint-se vulnerables i reconeixent que se senten sols.

Es tracta d’una obra de petit format, sense grans floritures i amb molt de contingut emocional. Una autèntica reflexió no només de qui s’enfronta al públic, sinó també de qui seu a la butaca a mirar-ho i veu en aquest text una hora de realitat.

24/06/2019
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Perquè estimar no és fàcil ni ho arregla tot

L’Alberto Díaz ens ha anat mostrant la seva vàlua també com a director (sublim “Llarg dinar de Nadal”, per exemple) i ho torna a fer amb aquest premiat text de John O’Donovan. Té l’encert a més d’apropar el text físicament (l’escenari és a un terrat) com a nivell de referents, incorporant-hi la Nit de Sant Joan.

Dos nois joves atrapats a un terrat, fugen de la policia després d’un atracament patètic mentre els seus plans s’allunyen a cada minut. Atrapats, però, encara més a la vida. A una vila petita i tancada, a famílies desestructurades i a vides que no són les que voldrien dur. Atrapats també entre ells en una relació de dependència afectiva, lluny del fàcil amor adolescent que els hauria d’envoltar.

Un d’ells només voldria tornar a la seva vida anterior, a ciutat, amb una àvia que l’estimava i on era un més. Aquí és el “nou” i simula una relació heterosexual per no desencaixar encara més; atrapat entre el què diran i el que sent. L’altre, predelinqüent, dur, bregat en mil baralles d’afirmació, però sensible i dolgut per un primer amor, el de la descoberta, que renega d’ell; atrapat entre la seva imatge i la seva sensibilitat. Amb tocs d’humor aquí i allà, també copsem l’amargor que els devora, massa joves per veure-ho tot negre, sense sortida i ancorats en els records, com si el millor de la seva vida ja hagués passat. Sí, l’amor homosexual hi és molt present però amb una visió original i realista. Els actors Marc Balaguer i Pau Escobar ens transmeten una relació íntima, dolça per moments, les seves pors i algun desig en un espai obert, on cal que recordin en tot moment la importància de la vocalització.

El millor: contra pronòstic, no és una obra més només reivindicativa sobre l’homosexualitat sinó més aviat, com em va dir una teatraire, sobre les coses que no ens diem i quant de bé ens faria fer-ho. Proposta molt recomanable, arriscada, tendra, original, amb un ritme ben trobat, amb silencis prims com un llac gelat, a punt de trencar-se –marca de la casa-, on té tanta rellevància qui escolta com qui parla (una de les meves dèries) i amb interpretacions acurades.

El menys millor: que hagi acabat tant ràpid. Hauria de tornar i donar temps a que la complicitat entre ells esdevingui química.

La frase: “Fugir és fàcil però per quedar-se es necessiten ous”.

24/09/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Romanticisme urbà

El més important de què cada vegada hi hagi més històries amb contingut LGTB no és només la visibilitat que es dóna a aquestes minories, sinó també la possibilitat de mostrar diferents realitats, perspectives i vivències de persones del col·lectiu, en comptes de repetir sempre el mateix patró. En el cas de Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo, ens trobem una proposta feta amb molta sensibilitat, respecte i delicadesa, amb un cert esperit de denúncia però, sobretot, un gran amor pels seus personatges. El debutant Pau Escobar (que, fins ara, només havia participat en peces de microteatre i projectes audiovisuals) i Marc Balaguer formen una peculiar parella on la complicitat i la tendresa destaquen per sobre de qualsevol altra cosa. El text del dramaturg irlandès John O’Donovan resulta molt interessant, especialment, per la seva manera de dosificar la informació i de posar el focus del conflicte en el context social, cultural i afectiu en el qual estan atrapats els personatges. El seu amor és pur i, fins i tot, ingenu però el seu entorn hostil els condueix inevitablement cap a la desgràcia. La direcció d’Alberto Díaz opta per una posada en escena funcional però dedicant una especial atenció a les pauses, les mirades i els petits detalls. D’altra banda el fet de ser representada en un terrat real dota el conjunt d’una màgia especial que, no obstant això, els porta a la contradicció d’oscil·lar entre un registre teatral i un altre més realista que no sempre tenen coherència interna. En qualsevol cas, l’espectacle aconsegueix tocar el cor de l’espectador, obrir pas a diverses reflexions i deixar un aroma que romanticisme urbà una mica abrupte però, indubtablement, que destil·la autenticitat.

09/09/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un plantejament molt encertat

Un dels grans encerts de John O'Donovan, un dramaturg irlandès de carrera ja consolidada, és posar a una parella homosexual com a protagonista d'un tipus de conflicte o de trama que en general veiem representat per heterosexuals. En aquest cas ens trobem a dos nois de famílies desestructurades, un dels quals està a un pas de la presó per baralles i petits delictes. Tots dos viuen en una ciutat petita, provinciana, on no poden demostrar qui són i han de sobreviure adaptant-se a un món que els és hostil, i del que no saben com escapar. La seva relació, tot i que és la base de tota l'obra, no és el conflicte principal... La por a rebel·lar-se, el ressentiment, l'instint de supervivència o la frustració per no haver tingut les mateixes oportunitats que els altres són alguns dels temes que desfilen per la trama. Una trama, per cert, que es desenvolupa a poc a poc, deixant anar informació a compta-gotes i fent canviar la opinió dels espectadors cada cert temps, especialment cap al final.

Si la forma d'abordar la temàtica i l'estructura teatral de la peça són un gran encert, també ho es el fet d'haver utilitzat un terrat real per a representar-la. Els dos personatges arriben a un terrat per amagar-se de la policia després d'un atracament, i és per això que la representació a l'aire lliure aporta un realisme que ajuda a la història i també a l'espectador, convertit ara en un testimoni molt proper. Potser un dels problemes que afronta aquest muntatge és el de lluitar precisament contra la versemblança, ja que a vegades hi ha convencions que és difícil saltar-se... D'altra banda, els dos actors -Marc Balaguer i Pau Escobar- creuen en el projecte i el defensen molt bé, tot i que la falta d'experiència es fa evident en algunes escenes. Caldria mesurar l'energia i tenir cura de la vocalització, sobretot si tenim en compte que estem en un espai obert. Però, malgrat les petites mancances, s'agraeixen propostes com aquestes, on la veritat i la joventut dels intèrprets aporta un aire fresc molt i molt necessari.

09/09/2018
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

A veure, com t’ho dic…

El subministrament de la informació a l'hora d'explicar una història és un dels reptes majors a què s'enfronta un autor, que ha de decidir què vol que sapiguem els espectadors, què vol que sàpiguen els personatges, i quan vol que ho sapiguem els uns i els altres. Un bon subministrament ha de permetre mantenir la tensió entre els personatges que, a la vegada, desencadenarà els fets de l'argument (sigui aquest, més o menys prim).

Un dels grans valors de l'excel·lent Si tinguéssim... és, precisament, l'habilitat amb què l'autor tria els moments en que els dos protagonistes es diuen les coses l'un a l'altre i ens les diuen als espectadors. I és en aquest punt on recau la gran virtut de la direcció d'Alberto Díaz: el joc, mitjançant la brillant direcció d'actors, entre el que sé i jo i tu no. Marc Balaguer i Pau Escobar contenen en la seva interpretació tota la força d'aquell que sap més que l'altre però que alhora és conscient que és a punt de dir-la. La grandesa del muntatge és que aquesta dosificació de la informació obliga el públic a rellegir allò que ha vist fa només uns minuts.

És sobre aquest eix que Díaz construeix una història sobre dos nois que tenen por d'estar sols, de no ser estimats i, sobretot, d'estimar. Al què assistim és a dues maneres diferents d'afrontar la soledat... Els protagonistes viuen al marge, o millor dit, als marges, perquè és el lloc que la societat els ha reservat. Quan s'adonen que, potser, l'amor és l'única escapatòria, tambés s'adonen que no és suficient. Balaguer i Escobar construeixen dues interpretacions matisades plenes de silencis carregats d'intensitat que deixen una estela de gran teatre Paral·lel enllà. Com ha de ser.

09/09/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Amor adolescent

Terrats en Cultura, és una iniciativa de Coincidències, associació cultural que impulsa aquest esdeveniment amb uns escenaris fora de l'habitual. Enguany, la seva sisena edició de la qual vam parlar arran de la Gala de presentació que va tenir lloc el passat mes de maig.

Gràcies als amfitrions, gent que cedeix el seu terrat, podem gaudir d'una sèrie d'espectacles d'arts escèniques a l'aire lliure, algunes d'elles amb vistes privilegiades de la ciutat.

Un nou text del dramaturg irlandès John O'Donovan, que establert a Londres, és autor d'una obra extensa que s'ha estrenat a teatres londinencs com The Old Vic, Old Red Lion Theatre, New Diorama, Southwark Playhouse, Theatre503, Arcola Theatre i RADA. Aquest text "If we got some more cocaine, I could show you how I love you" va ser estrenat a l'Old Red Lion Theatre l'agost de 2016 i va obtenir un premi IARA al millor dramaturg.

Aquesta peça, traduïda per Gemma Beltran, té lloc dalt d'un terrat, de manera que l'espectacle, dirigit per Alberto Díaz (director de EL LLARG DINAR DE NADAL), s'adapta extraordinàriament a l'espai escènic.

En Marc Balaguer (Miki) i en Pau Escobar (Rai) arriben esbufegant i amb mascares al terrat de la casa on viu el Rai en una ciutat d'Irlanda. Han atracat una benzinera i el seu boti és de 16 euros, uns kit kat i un parell d'ampolletes de whisky. La policia està a sota de l'edifici i ells decideixen esperar que marxin.

També han agafat un paquet de cocaïna i diners de casa d’en Rai.

Una història d'amor gai explicada amb un diàleg molt viu i amb pinzellades d'humor. Ells s'expliquen un munt d'anècdotes viscudes individualment, que evoquen més personatges i que conformen el seu entorn.

Miki està pendent d'un judici i ha de tenir especial cura perquè no torni a ser detingut cometent qualsevol delicte. Viu amb la seva mare i encara està enamorat d'en Pau, un noi que va conèixer quan tenia 15 anys. Aparentment fort i segur de si mateix, amaga amb cura la seva fragilitat i tendresa.

Rai acaba de fer divuit anys i no vol reconèixer públicament la seva homosexualitat, mantenint un aparent nuviatge amb la Cati. Viu amb la seva mare i la parella de la mare que no el suporta. Van marxar de casa seva, en un altra ciutat, de nit. Enrere quedava la seva àvia, a la que ell se sent molt lligat i el seu pare.

Parlen mentre fumen i esnifen cocaïna. Les seves pors, les seves inquietuds, el seu futur. No s’atreveixen a reconèixer que s’estimen i cadascú busca una sortida a la seva vida.

Unes interpretacions magnífiques, absolutament versemblants i una posada en escena que ens ha fet sentir part integrant de la conversa de la parella. Ells apareixen a escena grimpant per una paret i veurem un parell d'escenes que ens fa patir per la seva integritat.

Bons efectes especials amb el soroll "espontani" dels petards que aquests dies inunden Barcelona, i els efectes especials del so i la llum blava dels cotxes de policia.

Una proposta que ens ha agradat molt; desitgem que tingui un llarg recorregut.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

17/06/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Ya de entrada lo original de la propuesta me atraía. La obra se representa en una terraza real y en ella nuestros peotagonistas quedan atrapados una noche de San Juan después de haber atracado una gasolinera. Se tienen que esconder en esa terraza esperando que la policia deje de buscarlos.
Ellos son amigos. Bueno… algo más que amigos. Y a lo largo de esa hora que pasaremos con ellos en la terraza veremos sus sentimientos, lo que se quieren, sus miedos a salir del armario, sus problemas familiares y delicitivos. En definitiva su vida.
No os la perdáis porque la temporada pasada lo petó y ahora han vuelto para satisfacer la demanda del público.
Un aplauso por los 2 actores que lo hacen fenomenal y no los había visto nunca antes. Les seguiré la pista de cerca.
Y ojalá mas iniciativas como estas. Tan originales que hacen que los jóvenes vayan al teatro. Porque en la terraza había mucha juventud! Viva!!

13/06/2019
Josep OS

Ahir Coincidències – Terrats en cultura ens va brindar l’oportunitat de veure aquesta obra del dramaturg irlandès John O’Donovan i que dirigeix Alberto Diaz i ho vam fer a un terrat del barri de les Tres Torres. O’Donovan situa l’acció en un terrat de manera que l’espai escènic no podia ser més real. Ens parla de dos joves el primer de 18 anys i l’altre una mica més gran enganxat a la cocaïna que acaben de cometre un atracament en una benzinera i fugint de la persecució, queden atrapats en un terrat envoltats per la policia. La seva meta és arribar a una festa ja que els fets passen la nit de Sant Joan però davant la impossibilitat de sortir, descobreixen que entre ells hi ha alguna cosa més que amistat. l’atzar va fer que en plena representació en algun lloc proper tiressin coets i petards o sigui que més real ja, impossible. Una comèdia agra, que ens parla de pors, homosexualitat, amistat i amor i ho fa amb dos actors Marc Balaguer (Miki) i Pau Escobar (Rai), als que no coneixia i que fan unatreball extraordinàri i molt arriscat que en alguns moments et deixen sense respiració. Suposo i espero que es podrà seguir veient ja que per descomptat és totalment recomanable

17/06/2018

Deixa la teva opinió