Si mai has baixat

Volem caminar sols o només estem insatisfets? Necessitem connectar, trobar a un/a igual? És dolorós reconèixer-se? Aquestes i altres preguntes sobrevolen pel teu cap quan surts de veure aquesta obra que, amb una història senzilla, remou el què significa ser un/a mateix/a, com és l’altre i com és formar un nosaltres.

Partim d’una trobada entre dos amics, l’Èric i en Marc, que no es veuen des de fa molt de temps, concretament des que un noi al que van conèixer una nit de borratxera va desaparèixer i no van saber res més d’ell. Aquella nit, però, no només van conèixer a l’Omar, també van trobar a la Lia i es van trobar a ells mateixos en connectar amb persones amb les que es reconeixien d’igual a igual, per la manera de pensar i veure la vida o, simplement, per com es qüestionaven el moment i el futur. Aquesta pèrdua és abordada per cadascú com pot: en Marc deixant-ho en el passat, la Lia aprenent sobre què ha suposat per ella aquesta desaparició i l’Èric sense poder deixar de pensar en l’Omar i en tot el que van construir els quatre en tan sols una nit. I en paral·lel, l’Omar se’ns va presentant amb els seus pensaments, raonaments i desitjos.

El text treballa en diferents línies temporals que van conformant la història i que ens situen en l’acció de la trama. Amb una senzillesa pròpia d’una conversa entre amics, Xavi Buixeda va construint com un trencaclosques la relació entre els diferents personatges, amb els seus alts i baixos i, sobretot, mostrant les diferències que tenen però que no importen perquè s’han trobat i s’han reconegut. Escenografia simple i funcional, que ajuda al text en la seva reflexió ja que no distrau del realment important: les paraules i els personatges. I aquí arribem al gran encert que són els actors i l’actriu que narren aquesta història.

Pol Hermoso (Èric), Pau Escobar (Marc), Cristina López (Lia) i Malcolm McCarthy (Omar) son un tàndem perfecte per a aquesta producció. Es complementen de tal manera que no semblen personatges, sinó aquestes quatre persones que es van trobar una nit de festa a Barcelona. El dolor que sent l’Èric el veiem en la mirada d’Hermoso, en la seva manera d’expulsar les paraules com si de ganivets es tractés. Escobar ens mostra a un Marc segur i confiat que es va esquerdant per dins amb cada gest de les seves mans, amb cada pas ferm que intenta fer i que queda dubtat. La Lia de López és una força tancada en un cos i vol sortir, i es treu i es posa la jaqueta, es puja i baixa la cremallera, lluitant amb sí mateixa, intentant decidir si trenca amb una vida que no li aporta res o ho capeja com pot. I l’Omar, el motiu i excusa d’aquest terrabastall reflexiu entorn a nosaltres mateixos, està en la melodia de McCarthy, en les seves passes i en les seves preguntes.

Dir què aportarà fefaentment aquesta producció a cada espectadora és un risc que no vull assumir, però sí que puc avançar que sortireu remogudes i amb la inquietud de fer-vos a vosaltres mateixes algunes preguntes.