Eli

Una proposta escrita per Roc Esquius i dirigida per Antonio Calvo. De fet en el moment de la publicació d'aquesta ressenya s'estarà representant l'última representació en aquest Teatre.

Roc Esquius (Súria, 1982) actor, director i dramaturg ha escrit aquesta obra de ciència-ficció que enfronta un pare i un fill. Després de “Sapiens” (2018), “Claqué o no” (2017), “Els pastorets de la Martina” (2016), “Mars Joan” (2016) o “IMe” (2014), planteja aquesta vegada un drama familiar que ens porta a conèixer la relació entre el pare i el fill conduint-nos pels camins de la realitat virtual. És potser l'obra més dramàtica i emocional de l'autor sense renunciar al sentit de l'humor.

Els dos protagonistes de la proposta, pare i fill, són en Jordi, Pep Antón Muñoz i en Biel, Jaume Casals. Segons van comentar a la roda de premsa, el projecte va sorgir pel desig dels dos actors de treballar junts en un escenari, després d'haver coincidit a la sèrie de TV3 La Riera. La complicitat que mostren a escena és magnífica.

Una proposta que ens parla de la incomunicació, de la incapacitat d'expressar les nostres emocions i de les seqüeles psicològiques que poden deixar experiències viscudes que han suposat un canvi, un trencament, un trauma. Moltes vegades les paraules més necessàries són difícils d'articular i fer arribar a les persones més importants de la nostra vida.

Escenes curtes, introduïdes amb uns rètols que es projecten a les pantalles laterals ... (un però .... són pràcticament invisibles des d'algunes butaques de les grades), ens van mostrant la relació destructiva que hi ha establerta entre pare i fill. Una relació on un regal d'aniversari és un motiu mes de desavinença i retrets.

Un text i una posada en escena on les interpretacions són les protagonistes, i on la realitat virtual no és explicita, nosaltres com espectadors no veiem ni sabem quins són els personatges que el fill ha creat virtualment amb la seva ELI, només podem imaginar-ho quan el pare manifesta el seu rebuig i horror davant d'aquestes creacions, ..... pornografia, pedofília, sado?? .... que veu?? Amb què o qui interactua?? Que és allò que el pare vol destruir i obliga al fill a fugir de casa per evitar-ho??

Només ho sabrem ben avançada l'obra, i és a partir d'aquell moment que començarem a esbrinar el motiu de la tensió entre pare i fill, i perquè quan parlen cada paraula dita és més inapropiada que l'anterior i enrareix encara mes la relació.

Una proposta que ens ha agradat força, encara que per nosaltres, potser, el final massa ensucrat que se li ha donat ha desdibuixat una mica la línia de tota l'obra.

Un text que convida a moltes reflexions, una magnífica direcció i interpretacions,  fan d’ELI una proposta que mereix un llarg recorregut.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Perquè per algunes persones és tant difícil  dir t’estimo? 

Perquè els costa parlar de tot allò que els afecta?

Perquè ens costa tant enfrontar-nos a les nostres pors?

Amb “ELI” ens tornem a trobar davant d’una nova història de ciència-ficció, un dels gèneres preferits d’en Roc Esquius, i del que n’és pioner dins la dramatúrgia teatral catalana. Històries de ciència ficció que, gràcies als seus estudis d’enginyeria informàtica, i al fet d’haver treballat en una empresa tecnològica, enriqueixen molt els seus textos, i fan que la posada en escena, i els diàlegs siguin del tot creïbles.

L'obra és centra en dos personatges, un pare i el seu fill. La relació entre ells és complicada, freda, distant. Són incapaços de mantenir una conversa sense que acabi en discussió. No s'entenen.

El text ens situa en el moment en què el fill fa vint-i-cinc anys i el pare li fa un regal. Aquest regal és una ELI, una màquina on hi pot crear les personalitats que vulgui perquè mai estigui sol.

Parem-nos a pensar. No creieu que això és una mica contradictori? Perquè ...quin sentit té, poder  utilitzar una màquina, capaç de fer possible tenir relacions virtuals, per combatre la soledat , si l’únic que fa és mantenir-nos encara més aïllats de la realitat?

No és millor parlar?

Recordo que en la meva vida d'adolescent, la meva habitació era el meu món. M'hi passava hores i hores. Allà tenia els meus llibres, la meva música, en fi, allà tenia tot el que necessitava. Sempre hi estava allà tancada. Quasi no em parlava amb ningú. Em sentia sola, i alhora a gust dins la meva soledat. Un dia els meus pares em van dir que si volia una televisió per la meva habitació (cosa que avui en dia és quelcom habitual en quasi totes les cases), la meva resposta va ser NO. Sé que ho feien de bona fe, però per mi allò significava aïllar-me encara més del món. I així els hi vaig dir.

Des del meu parer “ELI” és, de totes les obres que ha escrit en Roc, la més seriosa, i la primera que a part de fer-nos reflexionar sobre la falta de comunicació i el mal ús de les noves tecnologies virtuals , fa un pas més enllà i aposta per la consciencia dels éssers humans, no deixant que els sentiments siguin substituïts per cap sistema artificial.

 

Aquest cop anem a la prévia de “ELI” a la Sala Versus Glòries. A més amb una grata sorpresa , ja que en un dissabte amb fúlbol i jugant el Barça, el teatre estava totalment ple amb bastant jovent.

Aquest cop, Roc Esquius ha escrit una obra de ciència ficció (com vam veure amb Mars Joan i la primera que vaig veure “iMe”). Com si fos un episodi de Twiligh Zone, ens transllada aquest cop en l’enfrontament entre pare i fill. Per camins entre la ficció i la realitat i amb petits tocs de ciència ficció Sci-Fi que tantes bones estones ens ha dónat anterioment Roc.

Aquest cop Roc Esquius ha estat acompanyat per Pep Antón Muñoz i Jaume Casalsi dirigit per Antonio Calvo en una proposta en que la ciència-ficció es combina amb el drama paterno-filial que es perceb a l’inici. El protagonisme de la funció és tant de l’escenari i la il·luminació com dels actors, ja que amb molt poc ens han de transmetre tota la tensió entre els dos protagonistes. I en aquest cas, Pep i Jaume es complementen entre ells per fer-nos real el seu personatge.

Per veure la resta de l'opinió, podeu seguir el següent  l'enllaç

La perseverança del dramaturg Roc Esquius en estrenar noves històries de ciència-ficció és molt d’agrair pels amants del gènere però també per la salut del panorama teatral al qual encara escassegen aquest tipus de propostes. Després de combinar ciència-ficció amb comèdia (Mars Joan) i thriller (Sàpiens), en aquesta ocasió, Esquius torna a experimentar amb els límits del gènere plantejant-lo, aquesta vegada, com un intens drama familiar. L’autor parla de la incomunicació, les difícils relacions pare-fill quan no som capaços d’expressar les nostres emocions i de les seqüeles psicològiques de certs traumes. La química entre els actors Jaume Casals i Pep Antón Gómez, que ja havien treballat molt junts a la sèrie de TV3 La Riera, ajuda a fer funcionar la peça on el seu distanciament és tan important com la connexió que l’espectador ha de percebre que hi ha entre ells, malgrat la inicial manca d’entesa. Per la seva banda, Antonio Calvo aposta per una direcció senzilla però eficaç, on hi ha poc efectisme i les interpretacions prenen tot el protagonisme. El muntatge és tan interessant com arriscat. Esquius es juga totes les seves cartes a un high concept que, si bé funciona molt bé com a misteri, també transmet una certa noció de bona idea allargada. En alguns moments, es troba a faltar més incidència del sentit de l’humor per fer respirar el conjunt i, potser, algunes escenes acaben fent-se una mica reiteratives. En qualsevol cas, es tracta d’un espectacle amb un punt de partida que atrapa, força original i amb un grapat de reflexions internes que poden generar llargs debats a la sortida de la funció.