L’òpera Rigoletto de Giuseppe Verdi està basada en un drama de Victor Hugo i fou censurada abans de l’estrena per la seva crítica a la monarquia de l’època.

Sinopsi

Màntua, Itàlia. Rigoletto, bufò del duc de Màntua, té una filla secreta que és seduïda pel duc. Els cortesans la rapten i la porten a palau creient que és l’amant de Rigoletto, que els insulta i els reclama la seva filla. Després de fer veure a la filla que el duc no l’estima, Rigoletto planeja la seva venjança.

La producciò de Monique Wagemakers és minimalista però molt complexa tècnicament, amb un vestuari vermell venecià renaixentista que recrea l’intens espectre emocional de Rigoletto.

Durada:
200 minuts

Sinopsi

La producciò de Monique Wagemakers és minimalista però molt complexa tècnicament, amb un vestuari vermell venecià renaixentista que recrea l’intens espectre emocional de Rigoletto.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Un Rigoletto pel jovent

Rigoletto és una de les òperes més famoses de Giuseppe Verdi basada en l’obra “Le roi s’amuse ” de Víctor Hugo. Es va estrenar a la Fenice de Venècia al 1851 després de tenir problemes amb la censura per immoral i obscena.

La direcció del Liceu ha tingut un gran encert per acostar el jovent a l’òpera. Els abonats podíem portar fins a 3 convidats entre 15 i 35 anys per un preu molt assequible. Van saber triar una òpera amb un gran contingut dramàtic i una música enganxosa amb alguns temes molt coneguts. Va ser emocionant veure la sala gran plena de gom a gom de gent d’edats i estètiques variades.

Rigoletto, el bufó geperut de la cort del Duc de Màntua, és un personatge amb una doble cara i una barreja de vida pública i oculta, pervers i cruel però a la vegada tendre i protector. Rigoletto inspira simpatia tot i la seva ridícula maldat.

Havíem vist ja aquesta co-producció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro Real amb la direcció d’escena de Monique Wagemakers al 2017 però no ens ha importar repetir-la ja que és molt adequada per joves. L’escenografia de Michael Levine es basa en un gran quadrilàter que s’il·lumina i emmarca a tots els membres de la cort del Duc de Màntua que són la part coral de l’òpera o els situa per fora d’aquest marc quan actuen de cruels testimonis (Cortigiani, vil razza) com en el meravellós duet de Rigoletto amb la seva filla on ella demana el perdó del duc i Rigoletto respon amb la cabaletta “Sì, vendetta, tremenda vendetta”. Amb molt pocs elements, l’escenografia és molt versàtil, pot aparèixer una escala al mig del no res com a la casa de Rigoletto o elevar-se el quadrilàter mostrant per sota la casa de Sparafucile i Maddalena on es desenvolupen les escenes més tràgiques de l’obra i es canten les peces més conegudes del Rigoletto: “La donna è mòbile” i el deliciós quartet “Bella figlia dell’amore”. És un quartet difícil perquè els cantants no estan en el mateix pla i els contrapunts són els que donen el ritme a l’andante. Les quatre veus ho van brodar. Saimir Pirgu és el duc de Màntua (Tenor líric) Gilda és Aigul Khismatullina (Soprano de coloratura), Maddalena és Nino Surguladze (Mezzo) i el baríton Markus Brück és el protagonista de la història. Han estat extraordinàries totes les veus i magnífica la interpretació teatral del bufó de la cort.

Els diferents tons de vermells del vestuari de Sandy Powell contrasten amb el blanc de la puresa de Gilda o el verd provocador de Maddalena i el negre del duc i els raptors de la filla de Rigoletto. Tots aquests colors es veuen reforçats o apagats segons el moment amb la cuidada il·luminació de Reinier Tweebeeke.

Amb la impressionant “Maledizione” final acaba unes de les òperes més conegudes i famoses de Verdi. La baixada de teló va anar acompanyada de forts aplaudiments.

09/12/2021
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Estètica dramàtica i conceptual

Rigoletto és una de les peces més clàssiques i representades del repertori operístic. Només en el Liceu s'ha vist 375 vegades, convertint-se en la segona obra més representada en la història del teatre. La última versió va ser en el 2005, un muntatge igual de minimalista que el que ara ens ocupa però sense la seva grandesa visual i conceptual. I és que Monique Wagemakers (directora d'escena) i Micahel Levine (escenògraf) parteixen d'una gran tarima mòbil i lluminosa que va configurant els diferents escenaris, sense pràcticament atrezzo però amb un vestuari ric, ambiciós i molt expressiu de l'oscaritzada Sandy Powell. Tot plegat té un estil que podria ser catalogat tant de renaixentista com de futurista. El disseny d'il·luminació de Reinier Tweebeeke, per cert, també resulta fonamental per entendre els girs de l'obra cap a la foscor i les tenebres d'un argument tremendista al màxim.

En el repartiment que vaig poder gaudir, Àngel Òdena va destacar com el bufó Rigoletto. Ho tenia difícil, sobretot per les comparacions amb Carlos Álvarez, però el seu debut en aquest rol s'ha desenvolupat amb una gran seguretat i prestància. El mateix es podria dir de la soprano María José Moreno, que tot i començar una mica freda va anar cobrant força i es va acabar guanyant al públic. El tenor italià Antonino Siragusa, també debutant en l'exigent paper del Duc de Màntua, va complir bé... però potser no va estar a l'alçada d'altres grans Ducs que s'han escoltat al Liceu, amb el record d'Alfredo Kraus sobrevolant per damunt de tot i de tothom.

09/04/2017
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Fascinant posada en escena

RIGOLETTO, és una de les obres mestres del compositor italià Giuseppe Verdi; el llibret és de Francesco Maria Piave, basat en l'obra teatral Le roi s'amuse de Victor Hugo. L’argument ens explica la història del bufó de la cort del Ducat de Màntua (nord d'Itàlia), on la seva filla Gilda s'enamora perdudament del faldiller noble, en una relació rebutjada pel seu pare i que desencadena un tràgic final en una societat on tot val.

En aquesta producció que hem pogut veure aquest passat divendres al Liceu, el que més ens ha agradat, ha estat l'extraordinària posada en escena de Monique Wagemakers, que ens ha fascinat per la seva coreografia de moviment escènic, el seu color i per la plataforma basculant que permetia tenir dos espais escènics al mateix temps i resolia així de manera senzilla alguns moments on és important veure dos llocs diferents al mateix temps.

Moments màgics com els de la primera escena, en el Palau del duc de Màntua, on el moviment del cor, semblava un mar d'onades de colors vermellosos i malves; també l'impactant escala que travessa l'espai escènic en diagonal, i que arriba al pati de la casa dels Rigoletto.... o ja en el tercer acte la gran taula on al voltant d'ella s'asseuen els membres del cor i que a mi tant em va recordar l'enorme taula del Pacte Nacional pel Referèndum, que hem vist tant últimament a Catalunya.

Un vestuari realment espectacular, acaba d'arrodonir la part visual d'aquesta magnífica proposta.

L'orquestra va sonar força bé, malgrat que la direcció del mestre Riccardo Frizza, no va aconseguir que la música de Verdi, ens fes vibrar amb la mateixa intensitat que en altres ocasions. Per contra el Cor del Gran Teatre del Liceu, va tenir moments realment extraordinaris.

Pel que fa a la part vocal, caldria destacar al magnífic Rigoletto que va interpretar Carlos Álvarez i també en menor escala a Javier Camarena, que debutava en el paper de Duc de Màntua. També ens va agradar molt la veu del baix Ante Jerkunica (Sparafucile) i la de la mezzosoprano Ketevan Kemoklidze (Maddalena), així com les veus de Josep Fadó, Toni Marsol i Xavier Mendoza.

A l'altra banda de la balança, no ens va convèncer la interpretació de Desirée Rancatore en el paper de Gilda, que en algun moment de la primera part de la representació ens va fer patir.

Ens quedem però amb el bon record de la música de Verdi en una de les seves òperes més conegudes i sobretot amb la seva espectacular posada en escena, que va saber jugar molt eficaçment també amb una magnifica il·luminació.

Si desitgeu llegir la valoració sencera, només heu de clicar AQUÍ

26/03/2017
Alba Palahí

Una música tan emotiva com la de Rigoletto que combina moments de gran vitalitat amb d’altres d’intens dramatisme per embolcallar els punts àlgids de la tragèdia que se succeeixen en aquesta òpera, ja justificaria per si sola l’assistència al Gran Teatre del Liceu. Un dels moment més magnífics d’aquesta òpera és el joc de veus del quartet Bella figlia dell’amore.
Però igual d’espectacular és el desplegament que fa el cor que fascina amb una vestimenta clàssica de colors llampants que recorda el carnaval venecià, i que per contrast, encara mostra més feble a l’entranyable bufó protagonista.
Tot això sembla que no hauria d’encaixar amb una estètica minimalista i d’avantguarda, doncs ben al contrari, acaba sent d’una plasticitat visual perfecta, amb una escenografia que només conté el necessari per aconseguir captar l’autèntica essència de les misèries humanes. La venjança, la traïció i la humiliació sempre aconsegueixen que els perdedors, es perpetuïn en la seva misèria.

04/12/2021
Alba Palahí

Una música tan emotiva com la Rigoletto que combina moments de gran vitalitat amb d’altres d’intens dramatisme per embolcallar els punts àlgids de la tragèdia que se succeeixen en aquesta òpera, ja justificaria per si sola l’assistència al Gran Teatre del Liceu. Un dels moment més magnífics és el joc de veus del quartet Bella figlia dell’amore.
Però igual d’espectacular és el desplegament que fa el cor que fascina amb una vestimenta clàssica de colors llampants que recorda el carnaval venecià, i que per contrast, encara mostra més feble a l’entranyable bufó protagonista.
Tot això sembla que no hauria d’encaixar amb una estètica minimalista i d’avantguarda, doncs ben al contrari, acaba sent d’una estètica visual perfecta, amb una escenografia que només conté el necessari per aconseguir captar l’autèntica essència de les misèries humanes. La venjança, la traïció i la humiliació sempre aconsegueixen que els perdedors, es perpetuïn en la seva misèria.

04/12/2021
Josep OS

Un Rigoletto de luxe és el que tingut la sort de poder gaudir al Liceu. – Excel·lents el tenor mexicà Javier Camarena en la seva estrena en el rol del Duc de Màntua i el baríton malagueny Carlos Álvarez com Rigoletto, personatge que ja ha interpretat en diverses ocasions. Magnífica així mateix la soprano siciliana Desirée Rancatore en el paper de Gilda. Molt content per l’aposta del Liceu d’haver inclòs en el repartiment talents de casa nostra, la mezzo Gemma Coma-Albert, els barítons Toni Marsol i Xavier Mendoza i el tenor Josep Fadó. Emoció a flor de pell el duo Figlia, mio padre !! (Alvarez/Rancatore) i memorable l’ària La donna è mobile (Camarena).
– Espectacular escenografia minimalista amb una plataforma en moviment, dificultosa per als intèrprets però de atraient visualitat per a l’espectador.
-Magnífic vestuari venecià renaixentista amb predomini del vermell.
-Genial, un cop més el cor baix la direcció de Conxita Garcia i fantàstica l’Orquestra del GTL sota la batuta de Riccardo Frizza.
-No cal que digui que si us agrada la òpera, no us ho perdeu. Un Rigoletto que serà difícil oblidar.

22/03/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

El millor Verdi torna al Liceu

El Gran Teatre del Liceu acull el debut mundial de Javier Camarena i Antonino Siragusa en el rol del duc de Màntua, acompanyats de Carlos Álvarez, Àngel Òdena -que també […]

20 març 2017