Prostitución

Andrés Lima és un nom mític del teatre madrileny, des de la seva participació en el grup Animalario fins a les seves col·laboracions individuals amb el Teatro de la Abadía, el Centro Dramático Nacional o el Teatro de la Zarzuela. En ocasions, com en la que ens ocupa, també s'encarrega de la dramatúrgia. En aquesta ocasió ha sigut conjuntament amb Albert Boronat, a partir dels testimonis d'un gup de treballadores del sexe que es van entrevistar prèviament i que apareixen en imatges en els crèdits finals. De fet, es tracta de teatre documental, d'un retrat de la prostitució des de diferents prismes i sense evitar polèmiques ni opinions contraposades. Tothom traurà les seves conclusions, i segurament ja entrarà al teatre amb unes idees preconcebudes, però també cal dir que el que es diu a l'escenari no deixa indiferent a ningú.

La idea de recrear i escenificar uns testimonis reals podia haver acabat amb un seguit de monòlegs, més o menys interessants, que anessin desgranant les diferents postures sobre el tema. L'excel·lent dramatúrgia d'aquesta peça, però, ha aconseguit que els diferents personatges, o els diferents monòlegs, dialoguin entre si i estableixin moments de gran teatre. Les situacions còmiques i les dramàtiques també s'alternen amb naturalitat, i fins i tot les cançons ajuden a crear escenes disteses i de gran força escènica. El mèrit d'aquesta part musical, precisament, la té el pianista i també actor ocasional Bru Ferri.

I al capdavant de tot plegat, tres actrius en estat de gràcia. Tres dones d'edats diferents, de tradicions actorals diferents, però amb una força i una entrega úniques que s'agraeixen des del minut zero. De Carmen Machi no cal dir molt, perquè és una de les actrius espanyoles més conegudes i també una de les que més sovint visita Barcelona per oferir els seus espectacles. La coneixem, l'admirem, i com jo dic moltes vegades, un no acaba de saber tota la seva capacitat com a actriu fins que no l'ha vist a dalt d'un escenari. D'altra banda, Nathalie Poza crec que ha arribat a un moment de la seva carrera en que pot fer el que li vingui de gust. En el 2021 ha guanyat un Goya, un Fotogramas de Plata i el reconeixement de molta gent que la coneixia de fa anys però que mai l'havia situat en primera línia. I per últim, Carolina Yuste. Aquesta jove actriu, que va començar a destacar per les pel·lícules Carmen y Lola, Quién te cantará i Hasta el cielo, demostra que està aquí per mèrits propis i destacant com la que més.

En definitiva, un muntatge ben dirigit, ben produït i sobretot molt ben resolt, tant a nivell interpretatiu com dramatúrgic. La força dels testimonis, evidentment, acaba de fer la resta.

Prostitución és un espectacle que neix després de tres anys de recerca i investigació sobre el món de la prostitució.

A través de les transcripcions fidedignes dels textos , documents, reportatges, documentals, declaracions i entrevistes a testimonis reals i persones expertes en el tema (activistes, escriptores, diverses associacions, ex prostitutes i prostitutes, principals protagonistes d’aquesta peça de teatre documental) es construeix una dramatúrgia colpidora, que en cap dels casos intenta posicionar-se a favor o en contra de la prostitució. Tan sols es vol donar veu a un col·lectiu, i que durant unes hores, intentem posar-nos en el lloc d’aquestes dones.

Prostitución  porta a escena una realitat ocultada, fosca i estigmatitzada per la societat: la prostitució. Ho fa sense cap mena de censura. De manera directa, mirant-nos als ulls.

És important destacar la feina interpretativa de les tres actrius que es posen en la pell d’aquestes dones. Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste es transformen al llarg de l’espectacle en Ana María, Isabela, Lucía, Alexia, Alicia,...fins a una trentena de dones.

“Ninguna mujer nace para puta”

Rere la prostituta hi ha una dona. No hi ha una única prostituta, cada dona que exerceix  la prostitució es diferent a les demés. Cadascuna d’elles té una història al darrera. Cada una d’elles ho fa per un motiu diferent. Hi ha qui ho tria, hi ha qui s’hi troba i hi ha la que hi està obligada.

Una escenografia plena de simbolismes presideix l’escenari . Un contenidor i una passarel.la simbolitzen la mercantilització i l’exposició de la dona com a objecte sexual, i un micròfon per poder expressar-se, dir el que pensen i com es senten.

La música és molt important dins d’aquest muntatge. La música és en directe, i està interpretada per la compositora i pianista Laia Vallès Marín. En aquesta ocasió la música té doble funció: per una banda, mitjançant melodies experimentals, música electrònica i sons metàl·lics ens transmet la part emocional de les protagonistes, i també aconsegueix potenciar la duresa d’algunes de les escenes. En segon lloc, la música converteix aquest muntatge en una obra de teatre documental musical amb cançons i melodies amb influències de la revista i el cabaret.

Es tracta d’un viatge que ni és fàcil, ni agradable. Un viatge en el que se’ns mostra la prostitució des de tots els seus àmbits (humà, polític, social i econòmic).

Les escenes es succeeixen una rere l’altra. Cada escena és com un capítol sobre la prostitució: Dates, estadístiques i tant per cent. Manual de com ser una bona prostituta. En ensenyen que porten dins del bolso, com caminar i vestir-se. Les preferències, gustos i demandes dels clients. Els horaris i dies de més feina. Les edats. Les tarifes.

Ens parlen de solitud, de desconfiança, de supervivència. Ens parlen d’abusos, de maltractament, de violència, de violacions. Ens parlen de la droga, dels proxenetes, de la tracta de blanques, de l’explotació sexual, de la immigració il·legal i del colonialisme sexual. Ens parlen de les lleis i de la hipocresia de la societat.

Nosaltres escoltem, ens emocionem, aplaudim i de tant en tant riem.

Escoltem i no jutgem.

Ens posem de peu i les aplaudim.

Espanya, capital europea de la prostitució.
Cinc milions d'euros recaptats al dia.
3,35% del Producte Interior Brut.
300.000: víctimes del tràfic de persones.
El 70%: pateix violència masclista.

Un teatre entregat, escolta activa. Aquí, com a Las canciones (Pablo Messiez) s'escolta. I es fa amb l'ànima. La brillant dramatúrgia d'Andrés Lima i Albert Boronat, textos punyent que ¿ens acosten? la terrible realitat de la prostitució, el tràfic, la violència sexual i también el dolor, la tendresa, la por... L'experiència de la prostitució, un document, una exploració. Una proposta prodigiosa que parteix dels testimonis de dones com Ana María, Isabela, Alicia, Lucía o Alexia on es palpa l'angoixa i incomoda (especialment als homes que, apagats els llums, van ser els primers a posar-se en peu). I también del discurs de dues exprostitutes i activistes de discurs oposat, com són Virginie Despentes i Amelia Tinagus. Un muntatge-protesta valenta contra la societat: Legalització, estigma, prejudicis. ¿L'única via? L'abolició.

Silenci. Carmen Machi, interpretant-se a si mateixa, entrevista a Ana María (estupenda Nathalie Poza). Es prostituta i té dos fills. Lucía (Carolina Yuste) se'n va anar a Barcelona per una beca Sèneca a estudiar Dret Laboral. Primer, cambrera. Després, hostessa d'aspiradores. I «no li donava ni pa pipes». Llavors, comença una desfilada de dones que es van ficar a putes. Amb les seves raons, és clar. Llibertat d'elecció i moral, prejudicis culturales, religiosos, interessos económicos i políticos. S'ha acabat el debat. Et costa respirar? Es la força de la veritat.

Tres actrius compromeses es deixen la pell en un escenari acompanyat de la música (en directe) de Laia Vallès. En el seu intent d'humanitzar a les dones a les que interpreta a través dels seus respectius accents, Machi porta al terreny de la comèdia un monòleg dramàtic, i acaba semblant més una burla que una reivindicació. En canvi,  Yuste atrapa totes les mirades. Et deixa clavada a la butaca: magnètica, enèrgica i imparable. Ara no hi ha marxa enrere, t'han abduït.