Comprar entrades per a Posaré el meu cor en una safata

Que la nova direcció del Lliure hagi obert les portes a veus noves, joves i feministes (que no ens faci por la paraula) és molt més que aire fresc en la programació d’un teatre públic: es tracta, probablement, de la millor notícia teatral de la temporada. L’actriu, directora i dramaturga Carla Rovira, concretament, ha estat una de les grans apostes d’aquesta nova línia, assumint, com a artista resident, el difícil repte d’enfrontar-se a la Sala Fabià Puigserver. L’artista ha optat, amb risc i valentia, per abordar una mena de tractat sobre la mort, obtenint un resultat interessant però també irregular.

Tractant-se d’un procés creatiu amb recerca i experimentació, dóna la sensació que, potser, haurien calgut alguns mesos més per acabar d’arrodonir-ho. En molts aspectes, algunes troballes no passen de ser comunicades al públic de manera literal. Dades curioses, sens dubte transcendents i rellevants, però amb les quals no es construeix cap reflexió massa elaborada. Rovira és una creadora amb les idees clares que no amaga les seves cartes i que, a vegades, prioritza el discurs davant la profunditat o els matisos. La proposta, en aquest cas, està plena d’enginy i ocurrències brillants però, en general, no acaben de ser del tot efectives. A més, el muntatge fa una barreja de perspectives (el mite de Faust, els malalts terminals, l’ecologia, els contenidors cremats de Barcelona) que gairebé frega l’aleatorietat. El desigual nivell en la qualitat de les interpretacions tampoc ajuda gaire a què la funció llueixi.

El que sí que resulta destacable, en canvi, és l’ús de l’escenografia, la il·luminació i els recursos tècnics que estan molt per sobre, en alguns moments, d’un contingut que potser demanava una proximitat que la sala no té ni pot oferir. Potser, per davant de tot, caldria haver pres la decisió de si la peça vol ser la reinterpretació d’un clàssic, una performance política, una al·legoria poètica, un drama humanista o un show d’esquetxos dels Monty Python (per aquest últim, de bon material anàvem sobrats: la Dead Cam, David el Gnomo, el rap de la mort, Paloma San Basilio). A partir d’aquí, es podria haver donat espai a una concreció que hauria evitat la sensació de work in progress que tot plegat transmet.

Més enllà del resultat, però, és evident que Carla Rovira té un gran talent. Es veu en aquest espectacle i ho ha demostrat altres vegades. A més, té una llarga trajectòria per davant per assumir més reptes com aquest i, potser, en algun moment més endavant, encertar-la de ple. Seguim-li la pista. Valdrà la pena.

Carla Rovira té la gran habilitat d'exposar les seves idees i els seus pensaments de forma clara, contundent si cal, però sempre argumentada i teatralment atractiva. Aquest tractat sobre la mort que ens porta ara no abandona aquesta línia, sinó que l'amplia amb algunes ficcions sobre la temàtica. Per una banda, aborda el tema de la immortalitat i el canvi climàtic (o la mort del planeta) a través de la història de Faust, mentre per l'altra ens situa a la sala d'espera d'un hospital de terminals. Les dues línies aniran confluint, sobreposant-se i alternant-se amb moltes altres ocurrències, com la de la Dead Cam, la cançó de Paloma San Basilio o el curiós i polèmic final amb contenidors i algun que altre famós gnom televisiu.

Tot i que estem davant d'un espectacle fet amb inventiva i gran pressupost, no podem obviar que conté interpretacions irregulars, que l'escenografia pren excessiu protagonisme, que hi ha baixades de ritme i que potser li falta l'element cohesionador d'altres espectacles de Rovira. Es diu que la Sala Gran li ha jugat en contra, ja que la proximitat sempre ha estat un dels seus punts forts. Sigui com sigui, el muntatge segueix tenint un segell molt particular, moments brillants i una idea de la societat que cal anar posant damunt del escenaris. Crec que l'aposta del Lliure ha estat una prova més en una llarga -i segur que fructífera- carrera de Rovira, i ja se sap que les proves serveixen per anar creixent i millorant.