El Terrat i Kaktus Music recuperen Pegados, un original musical creat per Ferran González i Alícia Serrat, que narra la història d’un noi i una noia que s’acaben de conèixer i que es veuen obligats a entendre’s ja que no es poden ‘desenganxar’.
El dissabte 15 de juliol a les 17.30h, el paper de noia serà interpretat per Julia Molins.
El dimarts 11 de juliol a les 20.00h, el paper de noi serà interpretat per Miguel Ángel Sánchez Bolívar.

Sinopsi

Pegados és la història d’un noi i un noia que es coneixen en una discoteca i que per aquestes coses de la nit o del destí, acaben consumant l’acte sexual en un lavabo.

La història podria acabar aquí, com acaben moltes històries nocturnes de joves, música i alcohol. Però aquest noi i aquesta noia, es trobaran amb un problema amb el qual no comptaven: a causa d’una estranya però explicable situació mèdica, ell no aconsegueix treure el seu “aparell sexual” de l’interior d’ella. Davant la impossibilitat de separar-se decideixen anar a un hospital.

I aquí és on comença de veritat la nostra història. El noi i la noia, que estaran literalment “PEGADOS”, es veuran condemnats a entendre’s i a conèixer-se durant aquesta llarga espera en un box d’Urgències. Una espera que serà tibant, esbojarradament còmica i per sobre de tot, musical.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Pegados és la història d’un noi i un noia que es coneixen en una discoteca i que per aquestes coses de la nit o del destí, acaben consumant l’acte sexual en un lavabo.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

La vigència d’un musical amb història

El 2 de febrer del 2010 el recent inaugurat Almeria Teatre va estrenar el que es convertiria en un autèntic fenomen musical. S'estrenava Pegados, una proposta divertida, original i de petit format que acabaria viatjant a Madrid i que obtindria un èxit poc esperat. De fet, va estar diverses temporades en cartell, va guanyar dos premis Max de Teatre (un d'ells al millor musical de l'any) i deu anys després es va reestrenar amb direcció d'Alícia Serrat -creadora i actriu original- i Enric Cambray. Aquesta versió, protagonitzada per uns joves Iñaki Mur i Júlia Bonjoch, és la que podem tornar a veure ara... amb la perspectiva dels anys, de petits canvis i de la nostàlgia d'un musical que va arrencar molts somriures fa més d'una dècada.

Onze anys després, quan ja hem vist d'altres musicals "gamberros" o descarats, és possible que aquesta proposta sigui una més... Però si ho pensem bé, la seva premissa segueix essent un punt de partida molt singular. És cert que tota la resta està al servei de la mateixa idea, i no la desenvolupa en excés sinó que la vesteix o la guarneix per aconseguir fer d'ella un espectacle complet. Un altre dels encerts és jugar constantment amb la metateatralitat, cosa que arriba a fites molt importants gràcies a la interpretació de Gemma Martínez, la tercera en discòrdia. De fet, ella s'emporta les escenes més hilarants i esbojarrades.

Estem, doncs, davant d'una reposició necessària i reeixida. És cert que algunes cançons semblen superar als intèrprets per la seva dificultat, o fins i tot alguns recursos interpretatius sembla que s'inspiren massa en el model original, però no es pot negar que el públic segueix divertint-se d'allò més i gaudint d'una idea que ha envellit la mar de bé.

18/04/2021
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Enganxats a Pegados

PEGADOS va triomfar fa ja 10 anys. Un musical dels anomenats “petit format” (sigui allò el que sigui) que va connectar moltíssim amb un públic jove i que, rara avis, es va exportar a altres països. Una premissa esbojarrada i enginyosa: noi i noia lliguen a una disco, acaben practicant sexe als lavabos...i es queden físicament enganxats. Alícia Serrat (Trilogia de l’amor), coautora i primera intèrpret amb Ferran González, la torna a dirigir, ara amb Enric Cambray. Durant anys he esta temptat, quan veia l’Alícia al Maldà, per exemple, de traspassar la barrera i preguntar-li si tornaria Pegados. Sempre em va aturar que la resposta fos que va tenir el seu moment i ho havia d’acceptar.

10 anys després ha crescut en escenografia, il·luminació, coreografies... i funciona igual que llavors. Jo la recordava ENCARA més hilarant, però em dec haver fet gran. Vaig riure tot i haver-la vist en el seu moment diverses vegades. Aquesta parella enganxada, a un hospital on topen amb una infermera impagable, potser l’estrella de la funció, que se’n fot d’ells, de nosaltres, de l’obra amb apunts de meta teatre que funcionen molt i molt bé, fa que ens enganxem a ells. Sí, saps com acabarà des del moment zero. I què? Cert, hi ha números que no aporten gaire al desenvolupament narratiu però són divertits i la música no és de la que surts taral·lejant... però només acabar, encara somrient, veus que t’has encarinyat força amb aquest parell...que voldries ser tu i esperes que els hi vagi bé, perquè sota els zascas, el cinisme, el postureo... són personetes adorables, amb les seves pors, condicionants i passat. I què coi, que els ha vist fent el pena una hora i mitja amb una bata d’hospital! Mereixen tenir molta sort!

Com no podia ser d’altra manera venint de la mà de l’Alícia Serrat, a més de l’humor, hi ha espai per moments més íntims, de pors i anhels, i lluïment de registres més dramàtics de la parella protagonista, amb una immensa - i van…-, Júlia Bonjoch i Iñaki Mur, ambdós protagonistes del recent Rent.

El millor: veure un teatre ple de gent jove a un musical enginyós que es manté fresc una dècada després.
El menys millor: Diria, tiro de memòria, que han retocat alguna part que jo trobava divertidíssima (o allò de “es eso que lo miras...y lo ves” no era d’aquí?)

26/10/2020
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Divertida, fresca, lleugera

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical.

D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es tracta d’una idea molt senzilla estirada amb gràcia i que se sosté, bàsicament, per la seva simpatia. Divertida, fresca i lleugera, sap que necessita no prendre’s massa seriosament i, per això, evita buscar drama, missatge o profunditat en tot moment. Ben al contrari, juga les cançons com gags, trenca la quarta paret i, constantment, busca una complicitat amb el públic que, en general, és un recurs que els funciona.

El muntatge planteja una història d’amor atípica (i un pèl surrealista), on la bona química entre Iñaki Mur i Júlia Bonjoch ho és gairebé tot. També cal destacar el personatge de la infermera (Gemma Martínez) que brilla en cadascuna de les seves breus aparicions. En definitiva, es tracta d’un concepte estrambòtic que entreté, està ben executat i genera un bon rotllo molt adient per temps de crispació com els que estem vivint.

28/09/2020
Cristina López

Els intèrprets, be.
Però no entenc com es pot fer una obra on l’acció principal és esperar (és a dir, que no hi ha acció). Veure dos intèrprets perdent el temps esperant al doctor es fa avorrit i pesat. Les cançons són les que són, però podrien ser unes altres, total, estem esperant, i de cop i volta els personatges s’enamoraran com per art de màgia perquè… perquè cal acabar l’obra, suposo, i ha de passar almenys alguna cosa en els 80 minuts que dura.
Per cert, alguns acudits i comentaris queden antics i classicistes. Tenir panxa no és dolent, ja sabem que les dones es masturben, etc.

26/04/2021
Josep OS

Ahir vaig tornar al Teatre Goya aquesta vegada per veure aquest musical de petit format escrit per Ferran González amb música i lletres de F. González i Alicia Serrat i dirigit per aquesta última i Enric Cambray. El tema que molts ja coneixereu, tracta de dos joves un noi i una noia que es coneixen en una discoteca i acaben practicant sexe al bany. Però la trama s’enreda quan el noi i la noia descobreixen que no poden separar-se: S’han quedat literalment enganxats i es veuen obligats a anar a urgències d’un hospital, on passaran una llarga estona esperant el doctor -que és alhora el pianista de l’espectacle- amb l’única companyia d’una infermera poc disposada a atendre’ls. Tots dos estaran enganxats i obligats a conèixer-se durant una espera esbojarradament còmica i molt musical. En aquesta trama inversemblant i surrealista com us podeu imaginar passen les mil i una situacions, però no tenen altra opció que no sigui entendre´s. Com escenografia una porta d’hospital i una ¨camilla¨on transcorre tota l’acció. Genials Júlia Bonjoch i Iñaki Mur, tant en les interpretacions musicals com actorals amb la dificultat que representa actuar amb tota mena de postures, enganxats durant hora i mitja. I fantàstica Gemma Martínez en el paper d’infermera i de mare de tots dos amb una comicitat aclaparadora. Molt bé també Raúl Patiño al piano i alhora doctor. Les cançons algunes picantones i altres que parlen d’amor estan aconseguides, i l’únic que vaig trobar a faltar és que a la sortida no en recordes cap, vaja que no t’enganxen. Tot i que la majoria d’espectadors eren joves, jo m’ho vaig passar francament molt bé i sense parar de riure. Com que l’escenari del Goya comparteix amb l’obra de Lolita Flores, comencen molt tard.

21/09/2020
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Nunca me voy a cansar de recomendar este musical!!!
Es la 2ª vez que la veo. La vi por primera vez hace muchos años y salimos encantados del rato tan divertido y por el sorprendente argumento del musical.
Si!! Esto es un musical sobre dos adolescentes que se enrollan en una discoteca, que practican sexo en el lavabo y… que se quedan pegados. Si, si… como les pasa a los perros…
Les quedan por delante una larga noche en el hospital donde pasarán un montón de cosas.
Fresca, divertida, con un gran trabajo de los dos protagonistas que tienen una dificilísima tarea de cantar en semejantes posturas y que lo hacen brutalmente bien.
Por supuesto… mención especial para el gran personaje de la enfermera que al final se lleva el aplauso más gigante del público porque nos ha hechos a todos mearnos de la risa.
Lo dicho… no os la perdáis!!

20/09/2020