Comprar entrades per a Pedro Páramo

Adaptar una novel·la al teatre és una feina gegantina a la que sovint no li donem el valor que té. Ho vam veure aquesta temporada amb El quadern daurat i ara fa poc amb La casa de los espíritus, una altra novel·la sudamericana hereva del realisme màgic que precisament es va començar a gestar a Pedro Páramo. El seu autor, Juan Rulfo, va ser el precursor del boom llatinoamericà al publicar la novel·la en el 1955. Una novel·la que sempre està a les llistes de les millors del segle XX en llengua castellana, i que era una de les preferides de García Márquez i Jorge Luís Borges.

Pedro Páramo explica la història de Juan Preciado, un home que acaba de perdre a la seva mare i que busca al seu pare en un poble fantasmagòric que anirà cobrant vida a base dels records i els testimonis d'alguns curiosos personatges secundaris. A partir d'aqui descobrirà la figura de Páramo, un cacic cruel i detestable que també tenia els seus punts febles i professava un gran amor cap a Susana San Juan o cap al seu fill Miguel. Un personatge astut que va salvar el poble de Comala dels mercenaris i que després el va deixar morir de forma despietada i venjativa.

L'adaptació de Pau Miró és hàbil i lleugera, tot i que no és senzill enfrontar-se a una narració tan polièdrica, rica i ambiciosa. Hi ha múltiples personatges, molts escenaris i situacions... i en aquest cas només dos actors per defensar-ho. Això sí, dos actors que valen per vint o trenta. Tant Vicky Peña com Pablo Derqui es posen en la pell de molts dels habitants de Comala, i ho fan exhibint una varietat de recursos i registres que fins i tot provoca cert vertigen. No hem d'oblidar, a més, un meravellós treball amb la veu que -especialment en el cas de Peña- arriba a cotes d'autèntica masterclass.

La direcció de Mario Gas és igualment enèrgica i eficaç. És cert que l'obra potser s'allarga en excés i algunes parts resulten repetitives, o fins i tot confoses, però hi ha tants estímuls que és fàcil rendir-se a l'espectacle. A part de les interpretacions, la gran aposta del muntatge, també hi trobem un treball escenogràfic i videogràfic de primer nivell. De fet, hi ha moments bellíssims amb només un parell de plataformes mòbils, uns quants estris que de seguida ens traslladen d'època i unes projeccions molt ben escollides. Tampoc es pot obviar el magnífic ambient sonor d'Orestes Gas, clau en algunes escenes.

Adaptar un clásico o una obra consagrada es siempre una arma de doble filo: tanto atrae el público como eleva las expectativas y la probabilidad de decepción. En el caso de Pedro Páramo había, además, la dificultad añadida de adaptar la novela original de Juan Rulfo al formato y las especificidades de la dramaturgia. Y una vez vista la obra, solo cabe aplaudir el tour de force realizado por Pau Miró.

Sobre el argumento poco nuevo hay que añadir. Cuando fallece su madre, Juan Preciado decide salir al encuentro de Pedro Páramo, en Comala. Allí conocerá al miedo, a su hermano Miguel, al caciquismo, a la difunta y amada Suzanne, a la revolución y a la muerte que han convertido las calles de la aldea en un desierto y que ambientan esta obra de culto del realismo mágico. Aunque en la adaptación teatral, lo importante no es la trama sino cómo contarla.

Aquí, la mano de dirección de Mario Gas no podría haber sido más acertada. La sucesión de las numerosas escenas es dinámica y está perfectamente hilada, si bien el arranque de la obra puede resultar un poco tibio y se requieren exigencia y atención al espectador. Como contraprestación, éste recibe una entrega incondicional de sus dos únicos actores, Vicky Peña y Pablo Derqui, que encarnan el resto de personajes de la obra con amplio abanico de recursos y un despliegue camaleónico de registros.

Aunque no están del todo solos. Cuentan también con la escenografía, a cargo de Sebastià Brosa, que ejerce de pata angular junto a Peña y Derqui. Con un decorado austero y lúgubre y proyecciones sobrias logra sostener al avance de la obra, consiguiendo una gran naturalidad en los cambios de escena y sin restar protagonismo, ni a la obra ni a los actores,  pese a sus deslumbrantes momentos fotográficos.