Ojos verdes

Fins no fa gaire, en uns temps en el que no tots els ciutadans portaven Internet a la seva butxaca, era habitual trobar-se amb homes d'una edat -relativament- avançada que portaven amb ells vells transistors en els quals sintonitzaven emissores on era habitual escoltar a la Concha Piquer, Juanita Reina o la gran Sara Montiel. Per a nosaltres, aquesta trobada sovint esdevenia com una mena de retrobament amb un membre oblidat de la nostra família, com un avi o tiet llunyà, que feia ja massa anys que havia fet les maletes i s'havia vingut cap aquí, però que encara enyorava la terra que l'havia vist nèixer i escoltava amb delit una música que li transportava a altres temps en els quals, presumiblement, la vida era molt més senzilla que no pas ara.

Encara les penúries d'un clima de postguerra i posteriorment, la democràcia. Tot semblava més senzill per a aquests personatges que escoltaven velles melodies que tots coneixíem: Compuesto y sin novia, La bien pagá, El emigrante o el Ojos Verdes... Totes aquestes cançons dels mestres Quiroga, Álvarez Alonso o fins i tot la tasca de reelaboració folklórico musical de Federico García Lorca amb La Argentinita serveixen per teixir l'ambient sonor que destila aquest Ojos Verdes. Una biografia molt sui generis de Miguel de Molina, que ens parla d'aquella Espanya que va ser i la que no va poder ser.

Amb el públic a quatre bandes i un tablao al bell mig de l'escena, ens trobem a un esplèndid Marc Vilavella posant el seu cos i veu a disposició de la biografia de Molina, fent-nos un exhaustiu repàs a la seva biografia des del naixement fins a l'inici de la postguerra i posterior exili. En el que ens trobem a un Miguel de Molina infantil i juvenil que a poc a poc descobreix la seva sexualitat a través de les lletres, cossos femenins amables, però gens del seu interès o una experiència gairebé ritual que ens remet a textos de Jean Genet.

El leitmotiv de l'Ojos Verdes que fa simbiosi amb la peça que dona títol a l'obra del mestre Quiroga, que segons explica la història va ser un ménage à trois artístic entre Lorca, Quiroga i Molina en una trobada a la Fonda d'Orient de la Rambla barcelonina. La pèrdua i el rescabalament d'una dignitat i un ideal perdut, com és el de la llibertat o el de la mateixa república espanyola, amb la que es conformen diferents imatges i sonoritats que bé ens remeten al clàssic del post-punk Love Like Blood de Killing Joke, o la irrupció de veus en off anunciant-nos el fi i el començament d'una nova tragèdia al folk marcial i àcrata de Rome a Flowers from Exile.

Ojos Verdes esdevé, tal com anomenaria Vázquez-Montalbán, una crònica sentimental d'Espanya que a poc a poc es va perdent i això fa que, constantment, sentim l'ombra del feixisme planejar sobre els nostres caps al saber que, com més oblidem, més possibilitats de tornar-ho a viure. Oblidant aquell vell del transistor i les seves cançons que el transportaven a un paratge idíl·lic i sòrdid on encara es podia sentir a estalvi. Però el transistor fa massa temps que va ser llençat a la brossa i els ossos d'aquell home són ara pols. Només la historiografia recorda el nostre passat més recent i més sinistre.

Repeteix gran part del repartiment original que el va estrenar fa quinze anys amb algunes noves i joves adhesions a l'espectacle. A més de la incorporació del llegat de l'actor i cantant Paco Alonso, icona del transformisme no només a Barcelona, sinó també a Nova York i a Las Vegas, sinó també mítica figura de Dagoll Dagom a Flor de Nit i a les sèries Oh, Europa! i Oh, Espanya!

Ojos Verdes envelleix bé esdevenint un vi de reserva i no pas vinagre, però el mal que ens fa és exactament aquest, el de vinagre abocat sobre unes ferides obertes que mai s'han curat i encara sagnen.

Ara toca una proposta en el món de la copla, a través del musical “Ojos verdes“. No és la primera proposta de copla que he vist (veure cantar a Joan Vázquez és tota una meravella) i ja no tinc aquella primera associació amb una música passada de moda. Aquest cop vaig al Teatre Gaudí

Ojos verdes és un viatge musical per la crònica d’Espanya a partir de la biografia de Miguel de Molina. Aquell que en el seu dia va donar a conèixer cançons tan memorables com “La bién pagá”, “Ojos verdes” o “El día que nací yo”, i que va haver de pagar un preu molt alt per exigir-se a sí mateix viure amb autenticitat. “Miguel de Molina, aquell que va marxar!”. La Piquer es va quedar amb les seves cançons, i nosaltres el vam oblidar.

He de dir que la copla és un gènere musical difícil, més que res per l’associament al franquisme, a la guerra civil i a una època que volem oblidar o que no torni. Però sempre descobreixo que la part republicana també se la va fer seva.

Al Teatre Gaudí el públic estem a quatre bandes, amb una tarima de fusta i un piano i una guitarraa escena. Amb poc més aconsegueixen que entrem en l’obra. La part musical per part de Marc Sambola genera màgia com sempre. Però la veu de tots plegats assoleixen que vagis entrant de mica en mica en les diferents versions que escoltem de les diferents cançons.

És un autèntic homenatge a Miguel de Molina, a la cobla i a una època totalment emotiva i sincera. Ens explica la història de Miguel de Molina passant per diferents parts de la seva vida. De la infantesa, del seu repertori com a intèrpret en un món on les dones tenien la veu cantant . Actuar per a les tropes republicanes, va fer que l’arribada de la dictadura acceptes actuar per por de ser represaliat pel seu passat republicà. Tot i que al final, després de ser torturat, va haver de viure exiliat.

Pots veure l'opinió al següent enllaç

Al 2006 La Barni teatre es va iniciar com a Companyia teatral amb aquest muntatge dedicat a Miguel de Molina. Durant aquests 15 anys han creat 5 espectacles “El projecte dels bojos, una utopía musical”, “Le llaman copla” “Tan bonica aquesta nit” i “La filla del mar”.
Jo la vaig veure entre el 2012 i el 2014 ja que la van reposar varies vegades i va girar per Espanya. Diuen que la copla va néixer durant la República però nosaltres  l’hem associat al folklore franquista i alguns l’han viscut amb un cert rebuig. És per això que agraeixo a la Barni que aquesta vegada m’ha fet viure la copla amb una altra mirada i amb un regust d'agradable nostàlgia.
Des de llavors, ha canviat l’escenari. El públic està distribuït al voltant per les quatre bandes. Al mig una tarima de fusta, escenari de les actuacions de Marc Vilavella, protagonista, actor principal i director de l’obra. Marc Sambola n’és el director musical i present durant tota l’obra tocant, com sempre meravellosament bé, la guitarra. Gracia Fernández és el tercer membre de la companyia, fa de mare, de prostituta i canta amb un sentiment que arriba a l’ànima. En vull destacar el chotis de “Sólo o con Leche?” i la dolça versió de “Ojos verdes”. Els dos intèrprets restants són Albert Mora al piano i actuant i Candela Díaz Sanz a las castanyoles, ballant, cantant i actuant. Un conjunt amb una harmonia i compenetració perfectes.
Mai havia vist un públic tan entregat, identificat d’una manera o d’una altra amb Miguel de Molina i les seves cançons. Era un públic que havia viscut l’època en la que aquestes cançons se sentien per la ràdio i formaven part de la vida quotidiana de tota Espanya. Alguns cantaven les cançons (no podien evitar-ho) un altre es va aixecar aplaudint en el moment en que Arias Navarro anunciava la mort de Franco, d’altres ploraven quan tota la companyia amb el puny aixecat cantaven a veus “Ay Carmela” embolicats amb la bandera Republicana i l’emoció es va desbordar quan es retirava dignament i majestuosa fora de l’escenari. Algú altre cantava el "Cara al Sol" i assentia l’assassinat de Garcia Lorca. Però l’emoció va ser col·lectiva i els mocadors i els plors van créixer amb la passió amb la que Marc Vilavella va cantar “La bien pagà”.
Un espectacle per veure o repetir.

Ojos Verdes ens parla de la lluita de moltes persones durant l'època de la república, guerra civil i dictadura d'Espanya a través dels ulls d'una persona, un artista que va defensar els seus drets fins que va ser obligat a l'exili: Miguel de Molina. Representat per un Marc Vilavella que realitza un gran treball damunt l'escenari, defensant amb força i mestratge la figura de l'artista, que passa per diferents moments vitals escenificats a través dels diferents temes musicals que se succeeixen a l'escenari. L'acompanyen Gracia Fernández, -recentment nominada a millor actriu de musical als Premis Butaca pel seu paper a Le Llaman Copla; Nacho Melús i Anaïs López; actors i cantants polifacètics, que completen el repertori i complementen la figura de Miguel de Molina representant als diferents personatges que formen part de la seva vida.

En definitiva un musical amb ànima, que commou als espectadors, que emociona i que ens fa reflexionar sobre aquesta història tan propera en el temps i que tan desvirtuada tenim a vegades. I és que la visió que ens donen de la Copla i de la seva relació amb la història d'Espanya és totalment diferent a la que estem acostumats a tenir. No et perdis Ojos Verdes, s'acomiaden dels escenaris després de 7 anys! Aquí pots veure una entrevista amb els seus directors --> http://bit.ly/KcphDV

Tot i tenir un començament erràtic i algunes veus en off que sonen massa falses, Ojos verdes és un espectacle que captiva a poc a poc a l'espectador i acaba portant-lo al terreny on millor es mou, el del musical. És possible que aquest encís progressiu es produeixi per les cançons populars o bé pel carisma de tots els actors -especialment, pel d'un pletòric Marc Vilavella-, però també per la càrrega emotiva que desprèn l'última part de l'obra. Una part, per cert, que es resol amb idees i enginy (el retrat de la guerra amb un parell de cançons o el relat de la repressió a partir de titelles) i que acaba amb una magnífica interpretació de "La bien pagá", que no és més que un retret de Miguel de Molina a una Espanya que li va fer la vida impossible per la seva condició d'homosexual i per la seva voluntat de no sotmetre el seu art a les castradores condicions de la dictadura. I per acabar de contextualitzar aquest final, només em resta dir que en un moment en que alguns s'entossudeixen a fomentar l'odi entre Catalunya i Espanya dóna gust veure com els catalans gaudim de les bones "coplas" sense cap mena de prejudici. I si no, aneu a La Seca i veureu com acabeu aplaudint a peu dret i corejant allò de "Marío, suegra y cuñao / Diez niños y uno de cría / que la plaza, que la gripe / que tu mare, que la mía / Son muchas complicaciones / Soltero... pa toa la vida".

El món de la copla que, injustament, s’acostuma associar al règim franquista, rep a Ojos verdes l’homenatge que es mereix a través de la figura de Miguel de Molina. Escrit i dirigit per Marc Vilavella, l’espectacle, que s’acomiada aquesta temporada dels escenaris després de set anys, és un emotiu viatge musical per la història d’Espanya, des de la República, la Guerra Civil, fins la dictadura. Vilavella encarna al cantant malagueny amb una honestedat i carisma excepcionals, dotant de la sensibilitat necessària, la ràbia, la tristesa o el goig a cadascuna de les cançons. D’aquesta manera, l'obra fa servir de forma intel·ligent la vida de Miguel de Molina per retratar l’alt preu que molts van haver de pagar per defensar la seva autenticitat. A més, la connexió dels temes (sota la direcció musical de Marc Sambola) amb la narració aconsegueixen donar al conjunt un tràgic sentit global de forma colpidora i compromesa. L’espectacle tendeix a la teatralització de les cançons i, potser, les veus d’alguns intèrprets no són especialment espectaculars, no obstant, l'elecció del format petit i l'elegant dramatització de la proposta, no només convenç del tot, sinó que també commou i convida a la reflexió.