Mary

No em canso de dir-ho: Herència abandonada (2020), de Lara Díez Quintanilla, i interpretada per Francesca Vadell i Ramon Bonvehí és un dels muntatges (potser EL muntatge) més important i una de les fites més rellevants del teatre català dels últims deu anys. És clar, les expectatives per a un projecte dirigit pels qui van dur a terme al Tantarantana aquella posada en escena fa gairebé cinc anys són altes, i acostuma a passar el que tots sabem en aquests casos. Per sort, hi ha excepcions i Mary n’ha estat una.

Lara Díez Quintanilla escriu un monòleg des del punt de vista de la seva àvia per balancejar-se endavant i endarrere en el temps i conèixer les dones de la família. Aquestes seran representades per objectes col·locats en uns prestatges que seran l’única escenografia de l’obra. Sentirem la veu de l’àvia sí, però amb algunes incursions de la veu de l’autora (de la “nieta”, o sigui, la Lara) i tenint en compte que la mateixa autora i intèrpret és qui exerceix, en el fons, de mèdium entre la “Mary” i els espectadors, com d’altra banda succeeix sempre en el teatre: històries de fantasmes explicades per intermediaris aventatjats.

Tot això crea un joc de veus que ha d’ajudar-nos a dilucidar qui era cadascuna d’aquestes dones, a atorgar-los (a elles i, per extensió, a tantes dones de qui no s’ha parlat perquè “només” han estat àvies, mares, tietes…) el lloc que mereixen, si més no, a dedicar-los una estona divertida i commovedora que ens permet pensar en els qui ens han precedit i en els que vindran després de nosaltres per mirar d’entendre qui som i per què.

La posada en escena és sòbria i no li calen escarafalls, tan sols una actriu que es fa i es desfà un monyo, que, en alguns moments surt de darrere dels prestatges, protegida per les seves dones, i agafa aire per endinsar-se en un viatge tan audaç com emocionant i que t’acompanya quan s’acaba amb la sensació que dintre teu alguna cosa s’ha transformat.