L'últim Ball

L'últim ball de Gal Soler és una història d'amor tòxica que serveix per denunciar la violència de gènere contra les dones grans.


L'últim ball és una obra que parla de la invisibilització i normalització de la violència de gènere que van patir i pateixen algunes dones grans, i també de com moltes d'elles ho van viure o viuen amb resignació.
Tanmateix, no solen ser considerades un grup vulnerable, tot i que són un dels grups que més ha sofert i malauradament sofreix les violències masclistes.
La dependència econòmica, un major aïllament i soledat, la falta de suport social i familiar, i la persistència dels rols tradicionals de gènere tampoc ajuden gaire a visibilitzar i denunciar aquestes violències, ni per part de les víctimes ni tampoc pel seu entorn.

Mentiria si digués que no era coneixedora d'aquest tema. De casos en conec més dels que voldria. Ho vaig descobrir dins la meva pròpia família i també a través de la confessió d'algunes víctimes que van tenir la valentia de poder-ne parlar.

Gal Soler, Montse Miralles i el Daniel Cuello-Esparrell són els tres intèrprets que donen vida a la Roser, l'Arnau i l'Àngel. A ritme de bolero, pasdoble, tango, vals i el record del fill, descobrim aquesta colpidora història.

L'últim ball toca un tema molt interessant que remou. Hi ha moments certament emotius.

Molt convincent l'actriu Montse Miralles en el seu paper.

Barcelona. 1992. L'any de les Olimpíades. Any de grans canvis. L'enderrocament d'espais emblemàtics per construir-ne d'altres amb l'esperança que esdevinguin millors. Noves esperances. Nous models de convivència.

Ell és l'edifici a enderrocar. Ella l'esperança d'una vida millor. La solució: un nou model de convivència.

Felicitats a tot l'equip.

És molt d’agrair trobar un teatre obert en ple mes d’agost, i amb programació doble una de les quals exhaureix cada dia. El teatre Gaudí ens fa aquest regal quan ja s’ha acabat el Grec i han finalitzat la majoria de les programacions.

L’últim ball és una obra sorprenent per l’originalitat del muntatge que aconsegueix mantenir l’interès del públic sobre un tema conegut però encara no superat en molts entorns.

El patriarcat i el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia es manifesten amb tota la seva cruesa en un escenari decadent, entre balls, vestits i lluentons, música de boleros, tangos i valsos. El rerefons és el moment de les olimpíades, el creixement del moviment LGTBI, l’enderrocament d’una antiga sala de ball, la nostàlgia i els records que posen al damunt de la taula els dubtes,  els rancors, la covardia i l’acceptació eterna de l’innacceptable.

No és un tema nou. En els darrers anys s’ha posat molt de manifest el patró de les relacions dominants i la submissió culpabilitzada del dominat. Coneixem el tema però la manera de presentar-ho, els moviments escènics, els canvis de vestuari  formant part del guió ha estat un recurs molt ben utilitzat i efectista.

Sota la direcció de Txell Roda i Fàbregas el text de Gal Soler circula suaument a través dels diàlegs entre Montse Miralles i el mateix autor del text, Gal Soler. Els diàlegs i l’expressió corporal expliquen mica a mica un passat que es va fent present, històries no explicades, secrets no confessats. Ells dos demostren a l’escenari la seva llarga trajectòria professional, la seva experiència i la facilitat en que connecten l’un amb l’altra amb una gran complicitat. Al costat d’aquestes dues bèsties del teatre, Daniel Cuello-Esparrell és la nota jove, és el personatge que fa que el passat s’infiltri en el present i modifiqui el curs de la història.