El Teatre Poliorama s’omplirà d’accent valencià a principis d’estiu. Tres companyies històriques —Albena, L’Horta i L’Om Imprebís— tanquen la temporada amb un cicle del Festival Grec nascut de la solidaritat i la complicitat, un gest de suport a les formacions afectades per la dana i, alhora, una celebració dels vincles entre dues comunitats teatrals germanes, encara que no sempre es materialitzi amb l’intercanvi constant de companyies.
29 d’octubre de 2024, data gravada per sempre en la memòria valenciana
Aquella tarda, la pluja va caure amb una fúria desbocada i va deixar un rastre de destrucció agreujat per la inoperància institucional. Quan ja han passat més de sis mesos del desastre, la part més greu l’aporten les 228 morts, la majoria evitables. Van quedar especialment afectades les zones industrials i culturals de l’Horta Sud, comarca on precisament s’havien instal·lat nombroses companyies teatrals que buscaven espais assequibles fora del centre de València. Desenes d’artistes i grups ho van perdre tot: escenografies, vestuaris, equips tècnics, arxius, records. La patronal del sector escènic, AVETID, va xifrar pèrdues per valor de sis milions d’euros, a més d’una davallada del 25% en l’assistència de públic i un 45% en la contractació, ja que alguns auditoris com el de Paiporta s’hauran de reconstruir. Una ferida més en un ecosistema escènic que viu en estat d’alerta permanent a causa d’unes polítiques culturals errants.
Deia Raimon que al seu País Valencià “la pluja no sap ploure”, i la present temporada ho ha evidenciat més que cap altra. Precisament, el 2024 havia de ser un any de balanç i de festa per a algunes de les companyies de referència. L’Horta Teatre celebrava el mig segle de vida de la companyia i els trenta anys de la seva sala ubicada als Pobles del Sud, un teatre de referència que va quedar submergit en el fang, literalment. Per la seva banda, Albena Produccions, una de les companyies més emblemàtiques del teatre valencià, commemorava també trenta anys d’existència, un aniversari tacat pel desbordament del riu Magre que va inundar la seva seu de l’Alcúdia.
“Tot i el desastre, tinguérem un poquet de sort”, m’ho comentava fa uns dies Toni Benavent, productor d’Albena, en referència a les seves oficines, salvades perquè estaven situades per damunt dels vora tres metres que va pujar l’aigua. Tota la resta, tres dècades d’història de la companyia, van quedar inutilitzades, transformades en deixalles. Per sort, va haver-hi alguna excepció: el material dels espectacles en gira es trobava en un altre magatzem.
Una d’aquestes produccions salvades és Waterloo (del 25 al 29 de juny), un solo escènic que apel·la directament a la nostra memòria col·lectiva. Carles Alberola, únic intèrpret i coautor de l’obra amb Pasqual Alapont, desplega un humor dolç i una mirada nostàlgica sobre els paisatges de la infància: la paella dominical, els jocs al safareig, la cosina estimada, els secrets dels adults i aquell instant exacte —7 d’abril de 1974— capturat per una fotografia de família que ja no tornarà.
‘Waterloo’
No serà l’única peça que escriurà i protagonitzarà Carles Alberola. Uns dies més tard, del 7 a l’11 de juliol, el retrobarem a l’escenari al costat d’Alfred Picó a L’últim ball, producció que, malgrat la catàstrofe, vol celebrar l’aniversari de L’Horta Teatre. L’espectacle pren la forma d’homenatge a una generació d’actors ben concreta, professionals dedicats al públic des de la discreció i la persistència. L’obra reivindica el plaer d’actuar com una forma de vida, una comèdia optimista que ens parla també del fracàs i de la necessitat de reinventar-se. El teatre com el lloc on tornar sempre a fer un últim ball.
‘L’últim ball’
El cicle de teatre valencià del Poliorama es completa amb Hoy no estrenamos, de L’Om Imprebís (del 30 de juny al 4 de juliol), un nou cant a l’ofici teatral farcit d’energia desbordant i humor àgil, una obra que aposta pel joc escènic i la capacitat de transformació dels actors. També amb una llarga trajectòria arrelada a Picassent des de 1983, L’Om Imprebís planteja reflexions carregades d’humor i amor al teatre, vitalisme a prova de qualsevol adversitat.
‘Hoy no estrenamos’
Teatre sense excuses
El cicle Amunt el teló del Poliorama és un gest encomiable de suport i reconeixement a les companyies valencianes després de la tragèdia de la dana, tot un homenatge cap a una escena que resisteix catàstrofes naturals, però també administratives, amb un marc de polítiques culturals minat que planteja viratges sobtats a cada canvi de govern.
Però més enllà d’un cicle puntual durant el Festival Grec, caldria esperar que formacions tan importants com Albena —que fa alguns anys sovintejava a Barcelona— trobessin més espais estables per mostrar la seva feina, tant a teatres privats com, sobretot, als públics. L’escena catalana i valenciana comparteixen llengua i cultura, i el teatre, com a art itinerant, hauria de circular per no quedar tancat en canals rígids ni en una lògica d’excepcions solidàries. Que les portes romanguin obertes sempre.
Més informació, imatges i entrades a:
