L’Hèroe

L'hèroe va ser una obra molt popular -i també molt provocadora- en el moment de la seva estrena, l'any 1903. De fet, es diu que poques hores abans d'alçar-se el teló al Teatre Romea, Rusiñol va marxar cap a París i va posar terra pel mig entre ell i l'escàndol que li venia a sobre. Es tracta d'un text antimilitarista que posa en evidència el paper del govern espanyol a les colònies d'ultramar (Cuba, Filipines, etc.). Fins i tot a dia d'avui molts dels seus passatges, i principalment el monòleg inicial, resulten esfereïdors. La cruesa en que es descriu la guerra i sobretot la impunitat i també la indiferència cap al suposat enemic són encara vigents, i desgraciadament contemporànies.

El muntatge que ens serveix Lourdes Barba, amb dramatúrgia d'Albert Arribas, busseja en els ideals de Rusiñol i aconsegueix moments dramàticament molt interessants, sobretot quan fa intervenir a escena personatges que estan absents. Ara bé, em grinyola la permanència de molts barbarismes lingüístics, la caricaturització exagerada d'alguns personatges i un muntatge escènic que s'acosta més a la instal·lació artística que al decorat. De fet, la convivència d'estils diversos -tant en l'estètica com en la interpretació- crec que no ha acabat de quallar com caldria. S'endevinen bones intencions, però és difícil encaixar-ho tot en espectacles que moltes vegades queden absorbits per la Sala Gran del TNC, un escenari molt perillós per a qualsevol director.