L’Hèroe

Havíem vist aquesta obra d’en Santiago Rusiñol a l’any 1983 al teatre Lliure  dirigida per Fabià Puigserver amb un planter d’actors i actrius molt ben escollits i la música entranyable de Ramon Muntaner. També recordo la versió que en va fer al Teatre Romea al 1999  en Ferran Madico. En aquesta ocasió és Lurdes Barba qui s’encarrega de la direcció d’aquesta peça que s’emmarca dintre de la tradició del teatre català del noucentisme.

Santiago Rusiñol va escriure una peça teatral que parlava d’un moment en que s’acabaven de perdre les colònies d’ultramar: Filipines, Cuba i Puerto Rico.  La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola. Si bé per una banda el poble es deixava portar per la propaganda de l“orgullo nacional”, hi havia una progressiva crítica social a l’actuació de l’exèrcit i un rebuig popular a l’injust sistema de reclutament i a la possibilitat de la redempció en metàl·lic. A més, hi havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien d’anar els seus fills. En el moment en el que l’imperi s’ensorrava, s’enviaven des d’Espanya lleves de quintos a lluitar a les Filipines on molts dels joves soldats morien, queien ferits o eren repatriats perquè no podien seguir lluitant.

Tot això apareix a l’obra de Santiago Rusiñol. Tot i que m’ha costat molt entrar-hi, veig el mèrit i valoro l’esforç. L’orgull nacional i els deliris de grandesa dels militars quan s’acabaven de perdre totes les colònies està representat pel sargento (Joan Negrié), el senyor Tomàs (Toni Sevilla), que representa l’autoritat local, el jutge de pau (Albert Tallet) i el secretari (Miquel Malirach). Tots quatre són els personatges burlescos i exagerats que contrasten amb la realitat d’un poble que ha patit els conflictes ideològics i d’interessos político-comercials, la víctima principal dels quals és l’héroe (Javier Beltran), que embogit per les proclames patriòtiques i els horrors de la guerra, torna a casa seva allunyat totalment dels principis ètics i morals en els que es basava el menestral català: la família, el treball, l’honestedat, el respecte. Però tots els personatges en són víctimes.

La interpretació de l’héroe, exagerada i sobreactuada contrasta amb la serenor del pares. El diàleg del pare (Manel Barceló) amb la mare (Rosa Renom)  és el resum emotiu de la vida, il·lusions i fracassos d’aquesta parella. És la interpretació magnífica, serena i creïble de dos grans feres  del teatre.

L’obra està carregada de simbolismes ja des del començament en el que tots els personatges amb diferents vestits van desfilant i cantant una cançó amb música original de Jordi Collet a partir d’un poema del mateix Rusiñol.

El disseny i l’estructura de la representació a càrrec d’Albert Arribas aconsegueix aportar la difícil  barreja de ridícul i dramatisme. El teler no hi és, és només un símbol perquè el discurs ideològic quedi en un primer terme. El teler és també l’escenari de rebuda de l’héroe i lloc de trobada del poble. La vegetació que omple l’escenari també simbolitza els fantasmes del protagonista que el persegueixen fins a casa seva.

L’héroe sobreviu a totes les interpretacions i posades en escena perquè hi ha molt del nostre passat i de la nostra cultura.

 

L'hèroe va ser una obra molt popular -i també molt provocadora- en el moment de la seva estrena, l'any 1903. De fet, es diu que poques hores abans d'alçar-se el teló al Teatre Romea, Rusiñol va marxar cap a París i va posar terra pel mig entre ell i l'escàndol que li venia a sobre. Es tracta d'un text antimilitarista que posa en evidència el paper del govern espanyol a les colònies d'ultramar (Cuba, Filipines, etc.). Fins i tot a dia d'avui molts dels seus passatges, i principalment el monòleg inicial, resulten esfereïdors. La cruesa en que es descriu la guerra i sobretot la impunitat i també la indiferència cap al suposat enemic són encara vigents, i desgraciadament contemporànies.

El muntatge que ens serveix Lourdes Barba, amb dramatúrgia d'Albert Arribas, busseja en els ideals de Rusiñol i aconsegueix moments dramàticament molt interessants, sobretot quan fa intervenir a escena personatges que estan absents. Ara bé, em grinyola la permanència de molts barbarismes lingüístics, la caricaturització exagerada d'alguns personatges i un muntatge escènic que s'acosta més a la instal·lació artística que al decorat. De fet, la convivència d'estils diversos -tant en l'estètica com en la interpretació- crec que no ha acabat de quallar com caldria. S'endevinen bones intencions, però és difícil encaixar-ho tot en espectacles que moltes vegades queden absorbits per la Sala Gran del TNC, un escenari molt perillós per a qualsevol director.