Les cigonyes venen de Tailàndia

Aquesta proposta, de la que no desvetllarem la sinopsi -per no fer spoiler- més enllà que una reunió familiar es torça, té una gran virtut: l’alt interès de tots els temes apuntats (la maternitat sense parella, el paper del pare no acceptat, el preu dels principis de cadascú, els límits reals de l’amistat, la força dels vincles familiars...). Llàstima que massa pals a tocar acostuma a significar, com en aquest cas, que tots queden només en tractament superficial i és perd l’oportunitat que cap d’ells sigui el centre de l’obra i doni peu a reflexions i diferents acostaments.
I té un defecte: el registre o la barreja dels mateixos. Es passa d’un a un altre, sense gaire versemblança ni evolució lògica ni, en sentit contrari, l’absurd no és tan exagerat ni excessiu com perquè acceptem sense qüestionar-nos-ho que tot plegat no ha de ser creïble. A estones Tarantinesca però sense la mala llet i violència necessària, a estones comèdia d’embolics de parella, també intriga psicológica i moments on tot se’n va de mare de manera poc justificada.

En resum: podia donar més de sí. Crec que algunes de les idees es podien apartar i aprofitar en altres propostes i centrar-se aquí en un parell d’elles amb potencial. La premissa s’ho val. I el final i les interpretacions, també.

Tenim una certa tendència a pensar que el que fa bona a una obra és la seva història o una premissa original però, moltes vegades, si no ve acompanyada del to adequat, la maquinària teatral és impossible que funcioni. Les cigonyes venen de Tailàndia podria ser un bon exemple d’això. El muntatge parteix d’un plantejament realista amb un conflicte creïble i comença a transitar pel que sembla que serà una comèdia dramàtica amb contingut social. De sobte, però, la trama fa un gir radical, derivant cap a una sèrie de situacions extremes difícils de justificar dins del context en el qual se’ns ha situat. L’autora i directora Blanca Bardagil podria haver optat per fer amb el seu material una comèdia negra d’embolics o una paròdia del cinema de suspens. En canvi, l’aposta constant per donar credibilitat als esbojarrats esdeveniments que protagonitzen els personatges, amb interpretacions serioses i naturalistes, impedeix la diversió i deixa atrapat tot el conjunt en la inversemblança. En aquest sentit, és admirable l’esforç dels seus intèrprets que defensen el producte amb gran professionalitat i energia, fent ús del seu notable talent. Malgrat això, resulta massa forçat que uns joves treballadors qualssevol, segons es transmet en els seus diàlegs, siguin capaços de segrestar, amenaçar, agredir o assassinar, sense haver-ho fet mai abans i sense raons d’un pes insuportable, més enllà dels problemes quotidians que tots tenim. De fet, l’epíleg sembla voler excusar aquesta feblesa però, malauradament, es tracta d’un defecte del concepte general i, per tant, no és una cosa que se solucioni amb un final pseudoirònic.

Aquest és el primer treball de la companyia en el que s'allunya dels temes clàssics; recordem que prèviament han fet "RÒMUL EL GRAN", "Up All Night" i "Potser"; ara han volgut apostar i treballar conjuntament amb una autora contemporània. Malauradament, nosaltres creiem que aquesta aposta no els ha acabat de sortir rodona, precisament pel text.

Després de "LLIBRES PER CREMAR" que vam veure en aquesta mateixa sala fa uns mesos, Blanca Bardagil ha escrit i dirigeix aquesta proposta que ens explica la història de 4 personatges que decideixen emprendre un aparentment innocent joc de veritats i mentides que acabarà per canviar les seves vides.

Una peça amb un argument potencialment força interessant, precisament perquè en Teatre no és un tema massa tractat, la maternitat sense la figura paterna, amb la simple utilització d'esperma d'un donant (en aquest cas conegut). Una llàstima que no es vulgui entrar en profunditat en un tema d'actualitat rabiosa i s'hagi perdut l'oportunitat de tractar el tema de forma seriosa.

Aquí s'ha volgut iniciar la proposta amb un plantejament en format comèdia, per acabar derivant en un thriller inversemblant, utilitzant un batibull d'elements que van apareixent a l'acció, i que acaben per convertir la peça en un simple "divertiment esbojarrat", sense saber trobar una sortida amb una certa coherència.

Un elaborat argument que  malauradament li resta veracitat als personatges, en un continuo lligar i deslligar en el sentit literal dels termes. Girs i més girs argumentals que acaben convertint la proposta en un absurd i ens condueixen a un inesperat desenllaç, que potser és la millor aportació per salvar la proposta.

Per sort, els intèrprets, Laura Riera (Rita), Boris Cartes (Guillem), Lara Correa (Sandra)  i Xavier Alomà (Jordi) ens han ofert unes bones interpretacions, malgrat que les hem trobat en algun moment impostades en la deriva cap un thriller sense sentit. Ells ho fan bé, fins i tot molt bé, però és la deriva argumental la que els hi resta lluïment.

No podem desvelar res més del muntatge perquè cal mantenir la intriga. Només constatar que han aparegut molts temes, el món de la parella, l'amistat, la desitjada paternitat, la maternitat, la precarietat laboral, la confiança, la pèrdua, l'enveja .... Potser massa temes per una obra de durada curta.

Pensem que és un text que requeriria una revisió en profunfitat, perquè el tema central és interessant i el plantejament de comèdia-thriller podria arribar a ser molt atractiu.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ