L'amor (no és per a mi, va dir Medea)

Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí.

El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet per a Medea, sinó que justament perquè ella estimava amb tanta força va acabar matant i, diverses vegades abans de la definitiva, també morint. Aquestes morts metafòriques no fan més que generar empatia a qui es troba davant d’una nena/noia amb molt poca sort i d’una dona/vella sense absolutament ningú. L’ambient general, reforçat per les melodies subtils del piano en directe a càrrec de Joan Alavedra, contribueix a la sensació d’abandó de Medea.

De fet, l’abandonament sentit és tal que, després d’una lliçó d’art sintetitzada, potser fins i tot el públic s’acaba preguntant si, de fet, els sentiments i les relacions humanes no podrien ser també considerades postmodernes. Les exemplificacions d’escenes vitals, sense embuts ni maquillatge, arriben més que qualsevol intent de definició de les formes d’amor: si bé podem prescindir d’algunes, no podem renunciar-hi per complet. No volem patir per evitar el dolor, i per això intentem estimar només en el grau necessari, però no ens en sortim, ni d’una cosa ni, en conseqüència, de l’altra.

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple.

En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues cap al cabdell central del relat. Les dues actrius, Patricia Mendoza i Rosa Cadafalch, ambdues amb un paper molt destacable, representaran les dues veus de Medea per donar-li context, història i sobretot, la humanitat de la que la figura clàssica semblava desproveïda. Un text intimista, acurat i poètic com ja ens tenia acostumats l’autora amb, per exemple, De dol. El text és despullat, la posada en escena sòbria i les actrius entregades a servir el paper servint el seu personatge i sense pretensió d’eclipsar-lo. La senzillesa, com sabem ja tots, de cap manera ha de comportar simplicitat.

El mite clàssic de la Medea d’Eurípides, serveix de inspiració per aquesta obra post-moderna. Un pastitx on s’airegen les misèries d’una dona que no se sap estimada i que serveix de palestra per destapar les debilitats del món actual.

Estructurada de manera original, ens presenta la vida d’un personatge en dos temps que donen veu a una Medea actual amb les seves flaqueses e inseguretats.

L’obra ens emmiralla amb un estrat de la societat capaç d’eixir en venjances que desborden atrocitats com l’assassinat dels fills per a despit de la parella.

Una vibrant Rosa Cadafalch ens parla amb veracitat des de la vellesa dels seus últims dies, abandonada en una residència d’ancians,  mirant la immensitat del mar.... amb l’enyorança d’un temps passat que no va ser millor i que ens anirà relatant de manera retrospectiva en el temps.

Intercalant episodis que dibuixen una vida esmicolada, ens trobem amb una superba Patricia Mendoza a l’edat de 8 anys quan, orfe de mare, és internada en una escola, fets que marcaran el seu sentiment d'abandó. La soledat és una afecció recurrent a l'obra.

Els dos relats vitals, encarats al passat i al futur de Medea es faran fonedissos a mig camí, en el moment crucial en que la venjança esdevè en tragèdia.

Amb un guió original, Queralt Riera dirigeix aquest doble monòleg de 60 minuts que ens sacseja i veroleja i ens fa sentir vius. Paradoxes de la vida.

Com a colofó, els acords de piano d’en Joan Alavedra ritmen esplèndidament amb aquest ball d’anades i tornades en un duel interpretatiu brillant que ens recorda la magnitud de l’amor i la fragilitat de la vida.

Un enfoc del clàssic traslladat als nostres dies en una proposta tan encisadora com descomunal.

 

 

Medea és el personatge més inquietant de la tragèdia grega. “L’amor (no és per a mi, va dir Medea)” la guardaré a la memòria com guardo també una altra obra sobre el personatge d’Eurípides, “MedeaMix, una obra coral de sis dones dirigides per Magda Puyo que es va estrenar al 1996. L’increïble treball de les Metadones o la mítica figura d’Eurípides van crear en molts de nosaltres un record inesborrable com inoblidable serà també aquesta obra de Queralt Riera sobre una Medea contemporània amb molts paral·lelismes amb l’heroïna mítica.
Jasó, (Jason amb pronúncia anglesa per la nostra Medea actual) abandona Medea per casar-se amb la filla de Creont, tirà de Corint. A Medea se la desterra i obliga a marxar amb els seus dos fills abandonats a la sort i a la misèria. El panorama és descoratjador pels tres i són poques les possibilitats de supervivència. El seu acte és un acte d’amor cap als seus fills. Tot i el títol de l’obra, crec que l’amor sí que era per ella.
En aquesta també magnífica producció, la Medea de 88 anys vagabundeja per recordar totes les atrocitats dels seu passat mentre que la Medea de 8 anys somnia i viu la seva infància feliç. L’obra camina saltironejant, l’una mirant al passat i l’altre al futur. És un recurs teatral poc utilitzat i que dona profunditat i interès a la peça. Es creuen al mig, donant-se la mà i compartint l’única realitat que els queda: la soledat i la tristesa d’haver perdut els fills.
El conflicte principal és conegut i els personatges ja no esperen una compensació final. La tragèdia està servida i el que és més original és la manera de presentar-ho i el treball actoral de les dues Medees: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza.
El text inicial de la Medea gran, representat de manera esplèndida per Rosa Cadafalch és sublim i ens col·loca de bon començament en una posició emocional amb capacitat d’entendre tot el que passarà i havia passat. El moment del descobriment de la infidelitat per a la Medea petita, magníficament representat per Patrícia Mendoza, ens mostra el seu espectacular talent.
Tot i que algunes escenes amb finalitats distractores podrien ser prescindibles, el ritme és dinàmic, àgil i resolutiu amb algun punt divertit.
És un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit de la tragèdia grega que l’acompanya, atrapant l’espectador des del primer moment.

Si oblidem l’heroi i ens centrem i aïllem el personatge femení que sempre està present en qualsevol tragèdia grega, el resultat serà una dissecció profunda sobre els sentiments i les inquietuds que es remouen dins del personatge, un ampli catàleg d’emocions que dibuixen els pensaments com a gasolina de les seves accions. Queralt Riera proposa exactament aquest procés sobre el personatge de Medea, encarnat per un duet formidable; Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch. La història transcorre sobre un coixí de música a piano que l’acompanya en moments puntuals i li dóna la musicalitat necessària per tancar un cercle meravellós.

Patrícia Mendoza i Rosa Cadafalch condueixen una Medea postmoderna cap a un repàs interior a la recerca de propagar un amor allunyat del narcisisme. Una cursa de dues Medeas; una amb actitud retrospectiva i l’altra amb les vistes posades al futur, per crear una fina rivalitat que xocarà en el moment més clau de la seva vida. Aquest joc delicat entre les dues protagonistes genera una àuria de resignació i tristesa característica de Medea.

En definitiva, l’enèsima prova que Queralt Riera ens tira a la cara sobre la seva concepció de l’amor, la vida i la poesia de cada personatge. Una proposta per esbrinar què s’amaga a cada racó de l’interior d’aquest personatge clàssic traslladat a l’actualitat i per deixar clar que Medea i l’amor sempre seran antagonistes

La vigència de les grans tragèdies gregues i, sobretot, dels seus personatges tot i la mirada actual és una circumstància que mai em deixa de sorprendre. Si parlem, més concretament, de les protagonistes femenines, l’admiració resulta encara més gran i em reconcilia amb una part important de la història del teatre. Retratada en el món clàssic, principalment, per Eurípides, Medea és una figura interessant, trista, intensa i colpidora de la qual n’ha sabut treure un bon partit la dramaturga i directora Queralt Riera.

És evident que el mite d’aquesta dona assassina dels seus fills ha resultat notablement inspirador per Riera. Amb audàcia, poètica i intel·ligència emocional, l’autora aconsegueix reflexionar sobre l’amor romàntic, la família, la maternitat, la felicitat o la soledat des del punt de vista d’una Medea que se sent trencada i mira cap enrere. La proposta juga amb habilitat amb diferents episodis de la vida de la protagonista, mostrant la seva evolució des dels 8 als 88 anys, sense justificar-la, més enllà de voler profunditzar en el seu gran drama i univers dolorós. Interpretada per dues esplèndides actrius (Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza), aquesta dualitat narrativa és un recurs que suma capes psicològiques al personatge i afegeix agilitat a l’espectacle.

En definitiva, es tracta d’una peça transcendent que sap ser accessible sense renunciar a la complexitat sentimental que té entre les mans. Ni jutja ni disculpa Medea, simplement, la posa davant dels nostres ulls com una persona que ha viscut una vida... que podria ser la nostra. Segurament, això és el més impactant de tot i la raó de ser de tot el muntatge.

Un títol que ho engloba tot: l’acceptació trista i resignada d’una vida malaguanyada, on per amor, o més ben dit, perquè el seu amor va ser traït, Medea va arribar a matar els seus estimats fills. Un text de Queralt Riera que demana a crits ser llegit i que, no és tan habitual en aquests casos, no va del braç d’una  dramatúrgia pesada, lenta, pretensiosa i allunyada de ser assequible. Sí, és tràgica, perquè ho va ser la vida de Medea, però també és poètica, fins i tot amb algun somriure i no, no busca reivindicar la figura ni justificar res, sinó portar a avui dia les seves circumstàncies i patiment, tan lligat a haver estimat i no haver estat prou estimada.

Si a la absolutament original “Aquí. De Santander a NY”, de la mateixa autora, 3 actrius eren un mateix personatge femení, aquí dues actrius interpreten (i com de bé!) a Medea: en veiem una amb la vida per davant, des de la nena petita que trepitja bassals, i ja ha d’aprendre a ser objecte de poques atencions i a sobreviure a nivell emocional, l’adolescent, la jove enamorada… tots elles són una fantàstica Patrícia Mendoza (Júlia), si és possible, més expressiva que mai, juganera nena i boja enamorada, amant esposa, gelosa, ferida fins a la bogeria que la portarà a un acte cruel. La mateixa Medea, Rosa Cadafalch, ja gran, marcada pel patiment que ha arrossegat des de llavors, a les acaballes de la vida, mirant el mar, on tants i tants viatges va fer amb Jasó, que ara escup una imatge de mort i malson. Així, una Medea avança pel fil de la vida i l’altra cap enrere el va recollint fins que les dues són una única Medea.

Un espai amb el mar omnipresent i una cadira és tot el que necessiten per omplir l’espai escènic amb una posada en escena on sembla que les paraules han estat coreografiades i acompanyades pel piano de Joan Alavedra, amb una composició màgica, especialment quan pessigant les cordes del piano ens gronxa amb una musicalitat etèria i misteriosa.

Un text d’aquells que potser una sola escolta per atenta que sigui no és suficient per a treure-li tot el suc.

La frase: No m’agrada parlar. Ja està tot dit.

Sempre m'he sentit atreta per el personatge de Medea. Em pregunto, què la va empènyer a actuar d’aquella manera? Gelosia? Venjança? Odi? Despit? Amor?

A “L’Amor (no és per a mi, va dir Medea)”, l’actriu, directora i dramaturga Queralt Riera ens presenta una peça inspirada en la Medea d’Eurípides. No és tracta ni d’una adaptació, ni d’una versió, sinó d’una visió més contemporània del mite tràgic.

Suposo que tots coneixeu la història original de la Medea d’Eurípides, la relació problemàtica amb el seu pare, la mort del seu germà, l’amor obsessiu cap al seu marit,  però sobre tot, per passar a la història com l’assassina dels seus propis fills.

La Medea de Queralt Riera és la nena feliç trepitjant bassals amb les seves botes d’aigua; és l’adolescent que descobreix el despertar de la vida; és la dona culta que li apassiona la seva feina, és la dona enamorada, és la mare que estima amb bogeria als seus fills. Però també és una persona necessitada d’amor ; és aquella nena, noia, dona que se sent enganyada i abandonada, és aquella persona turmentada que creu no merèixer ser estimada. L’amor no és per mi, no puc deixar que els meus fills m’estimin, no m’ho mereixo.

La mateixa autora ha estat qui ha dirigit aquest muntatge. Es tracta d’un monòleg a dues veus. La formula que ha triat m’ha semblat sensacional, dues actrius interpretant el mateix personatge: Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, i la intersecció entre totes dues en el temps. És a dir, l’obra comença amb la Rosa Cadafalch interpretant Medea a l’edat de 88 anys i la Patrícia Mendoza a Medea de 8 anys. Les dues comparteixen escenari. Mentre una ascendeix en el temps, l’altre descendeix. El punt de trobada és justament el del desenllaç dels fets. Amb elles recorrem la seva vida. Una vida que es desmunta mica en mica. Fins hi tot podem entendre (no justificar) quin va ser el motiu per el qual va actuar com va actuar.

Estem davant d’un text, una direcció i unes interpretacions formidables.  Una posada en escena senzilla però sòbria (una cortina platejada que ens recorda a les onades del mar, una plataforma blava que representa el mar, una cadira de rodes i un piano de cua).

Gran treball de Joan Alavedra al piano, que a través de la música ens expressa per un costat les emocions i sensacions de la protagonista, i per un altre marca el ritme de l’obra.

Fantàstic el joc que hi ha amb el vestuari  i la transformació dels personatges.

Extraordinàries, formidables, sensacionals, brillants Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza!  La connexió entre totes dues és total, ninguna destaca per sobre de l’altra. Hi ha moments interpretatius extraordinaris. Impressionant interpretació de Patrícia Mendoza en l’escena del part.

 “L’Amor (No és per a mi, va dir Medea)” és una petita joia que no us heu de perdre.

 

****1/2

Hem tingut l'enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l'última de les quatre funcions previstes aquests dies de L'AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s'han representat al Teatre Eòlia.

Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre.

El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018.

Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta  AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i que serà representada al Teatre Fernán Gómez de Madrid en novembre 2019.

En aquesta proposta, dirigida per la mateixa Queralt Riera, Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, són Medea. Estan acompanyades de la música en directe de Joan Alavedra.

En paraules de la mateixa autora, considera que és fonamental recuperar algun concepte de la tragèdia grega a la societat actual, i que per tal que es consideri tragèdia ha d'haver-hi amor, mort i veritat. Tres eixos que han estat constantment revisats a l'obra: "patim perquè estimem i perquè estimem patim".

Una peça construïda a partir de dos Medeas, que evolucionen temporalment en sentit invers, la Medea adulta (excel·lent interpretació de Rosa Cadafalch) que observa el mar des de la residència d'avis on viu els seus últims dies de vida, i contempla astorada com el mar torna el cadàver d'una nena ofegada que no té ulls "perquè se'ls han menjat els peixos". Ens parla del seu dia a dia esperant la mort. Voldria recordar, però al mateix temps no vol recordar gaire als seus fills absents.

D'altra banda la Medea nena, que amb vuit anys sent l'absència de la mare i viu sola amb un pare que no li pot dedicar temps i un germà més gran que ella amb qui no té connexió. Ens explica com ocupa el seu temps en tornar de l'escola i ens fa partícips del seu procés de creixement, l'internat a Suïssa, la mort del germà, el seu matrimoni, els seus fills ... la seva enorme soledat. Una extraordinària Patricia Mendoza que canvia magistralment de registre amb les diferents edats de la protagonista.

Les dues Medeas evolucionen endarrere i endavant fins que es troben en el mateix punt vital. Una posada en escena absolutament poètica i mil·limetrada. Magnífic espai escènic de José Menchero i la música de Joan Alavedra, que ha estat la major part del temps, acompanyant a les dues Medeas.

Un text dotat d'una sensibilitat exquisida i on les paraules semblen fluir per arribar directament al nostre jo més profund.

Una proposta que paga la pena. Per a nosaltres, tal com hem dit a l'inici de la ressenya, una proposta totalment imperdible.

.... I ara, amb ganes de llegir el text.

Per poder veure la ressenya, només cal clicar en aquest ENLLAÇ